Xevi Sala, Premi Prudenci Bertrana 2016 :: La tardor literaria en català :: 80grams celebra sis anys de literatura :: Entrevista Anna Altisén :: Jo, confesso guanya el Premi Crexell 2012 :: Mor l'escriptor Emili Teixidor :: Grup 62 ja és a Google Play :: Salvador Macip guanya el Premi Carlemany :: Rafael Nadal guanya el Premi Josep Pla 2012 :: Els llibres de l'any a 80grams :: La primera novel·la de Lluís Llach arribarà a les llibreries el 2 de febrer :: 20 anys de la mort de Montserrat Roig :: Ha mort Joan Agut :: 80grams celebra 3 anys de literatura catalana :: L'escriptora Muriel Villanueva guanya el Premi Just M. Casero amb la novel·la La Gatera :: Aguilera, O'Hara i Llavina, Premis Octubre 2011 :: Rànquing de tardor 80grams 2011 :: David Cirici guanya el Premi Prudenci Bertrana :: L'infern d'Alabastre guanya el rànquing d'estiu 2011 :: Pa negre, la primera pel·lícula catalana candidata als Óscars :: Ausiàs March té perfil al Facebook :: Joaquim Carbó, Premi Trajectòria Setmana del Llibre en Català :: Cabré bat rècords i el seu llibre es reedita en només una setmana :: 80grams a Catalunya Ràdio

dijous, 8 de febrer del 2018

ENTREVISTA :: Tina Vallès, El parentesis más largo

El parentesis más largo s'acaba de publicar al castellà amb l'editorial Godall i traducció de Gonzalo Torné. Reproduïm l'entrevista que Plataforma 80grams li ha fet a l'autora en motiu d'aquesta traducció. Este es el primer libro de Tina Vallès traducido al castellano. ¿Cómo esperas que lo reciban los nuevos lectores? ¿Crees que es un buen libro para estrenarte ante el nuevo público?

No es el primero, es el segundo. El primero (para adultos) fue la novela La memoria del árbol, publicada por Anagrama en junio de este año. Con ella gané el premio Anagrama Llibres 2017 en enero y me consta que en castellano el libro está funcionando bastante bien. Así que espero que esa buena acogida sea contagiosa y El paréntesis más largo tenga una suerte semejante. Son dos libros muy diferentes, pero los dos tienen un público potencial bastante amplio. Los cuentos de El paréntesis más largo combinan humor, ironía, sarcasmo, reflexión y algunos toques de surrealismo, yo creo que hay para todos los gustos.
(Y también se han traducido al castellano algunos de mis libros infantiles.)

El paréntesis más largo es una pequeña crónica de la Barcelona actual, de sus gentes más diversas. ¿Crees que son cuentos universales válidos para cualquier ciudad y gente del mundo?

Quiero pensar que sí, que la mayoría de los cuentos (localizados todos menos uno en un entorno urbano, de gran ciudad) podrían pasar perfectamente en Madrid o Bilbao o Salamanca, en cualquier gran ciudad, también en Londres o París o Berlín. Yo los localizo en Barcelona porque es mi ciudad, pero soy del parecer que la ubicación de un cuento, de una novela, no es algo que nos tenga que privar de entrar o no del todo en la narración. Me imagino, por ejemplo, que el cuento de «Mali» puede pasar perfectamente en el centro de Madrid, sin ningún tipo de problema, solo nos hace falta una librería de arte, un bar, dos matrimonios con alto poder adquisitivo y una rutina amorosa que los tiene anestesiados...

¿Crees que la literatura debe de ser universal?

Da igual lo que yo crea. Lo es. Soy traductora de profesión, los traductores literarios nos dedicamos a evidenciar que la literatura es universal, que lo único que nos priva de leer, qué sé yo, un autor sueco es la barrera del idioma, y para eso estamos nosotros: para sacar esa barrera del medio y acercar ese autor pongamos que sueco al lector que no sabe sueco. 

¿Cual fue el primer cuento que escribiste de los 17 que incluye el libro?

El primero que escribí es «Leche cereales agua», y lo escribí pensando que sería el que abriría el libro. Para mí es un cuento «programático», y perdón por la palabrita. La manera cómo está escrito, como el personaje escribe esa carta improvisada, es la manera cómo yo sentí que escribiría la mayoría de cuentos del libro. Por eso lo puse el primero, es como una presentación del tono general del libro.


¿Cual es de ellos el que más te representa?

No sé si representar sería la palabra, pero hay uno que lo leo ahora y me sigue pareciendo muy necesario y me sigo sintiendo muy reflejada en él. Es «Taxi», un cuento sobre una mujer que va en taxi, de parto, y de pronto se plantea si realmente ella quería tener un hijo. Es un cuento que nace de la rabia, de un cabreo mío que ocho años después de ser madre sigue muy latente en mis adentros: esa idea de la maternidad feliz, de la maternidad que hace que una mujer sea completa, esa soberana mentira que hace vender tantos libros sobre maternidades ficticiamente felices y equilibradas. Me saca de quicio esa mentira y el provecho comercial que se le saca. Tenía ganas de contar el lado oscuro de la maternidad, y uno de los primeros momentos oscuros es cuando ya casi vas de parto y te das cuenta de que va en serio, de que vas a tener un hijo, y te vienen todas las dudas, miles de dudas, algunas muy nocivas; es cierto que también hay alegría y felicidad en la maternidad, pero no es tan instantánea, automática y pura como nos lo han querido hacer creer; y luego está la tomadura de pelo del «instinto maternal», que tanta frustración y desánimo ha causado entre miles de madres primerizas...

¿Escribiste todos los cuentos pensando en la totalidad del libro o los fuiste escribiendo por separado y después los juntaste?

Sí, tenía claro desde un principio que era un libro sobre pausas, sobre esos momentos en que todo se para sin que tú lo decidas y de repente tienes un rato para pensar en tus conflictos, y en cómo a veces un momento de estos, de reflexión impuesta por un paro no deseado, te lleva a hacer algún cambio en tu vida o no. Y también quería escribir sobre las distintas maneras de reaccionar a este tipo de pausas. Mis personajes están muy quietos si los miras por fuera, su batalla, su historia, es interior.

Todos los relatos tienen un hilo conductor: la fuga mental de sus protagonistas que huyen de la realidad que les rodea para hacer una introspección de sus vidas y descubrir sus insatisfacciones. ¿Crees que uno de los objetivos de la literatura es remover nuestros fantasmas interiores?

No es un objetivo de la literatura, pero es algo que la literatura puede provocar en el lector. Me gustaría pensar que nadie escribe pensando: «venga, voy a remover los fantasmas interiores de los lectores». En todo caso, remueves los tuyos, y a lo mejor eso hace que al lector le pase algo semejante cuando te lea. Pero ponerse como objetivo provocar algo en el lector cuando escribes me parece no solo un error sino también una actitud muy pretenciosa. 

Y todo explicado des de cotidianidad de pequeños hechos a veces intrascendentes, otras absurdas, que alejan de la realidad a los protagonistas.

A mí me gusta más llamarlo rutina, y no cotidianidad. Parece que si eres mujer y te «encasquetan» la cotidianidad como tema ya no hay quien se saque el peso de esa etiqueta de encima y tiene unas connotaciones que no me gustan. A mí me interesa la rutina, me gusta investigarla, darle la vuelta, verle las costuras, intentar romperla para que el personaje quiera recuperarla como sea. La rutina no es algo negativo. La rutina nos protege, es nuestro hogar, cuando la perdemos nos perdemos. Mis personajes se pierden en sus pensamientos en un parón de su rutina y eso, claro, puede parecer absurdo, intrascendente, pero para ellos es un momento clave que les viene dado sin buscarlo, alguien, algo (un ascensor estropeado, un metro que no llega, la cola del supermercado, la sala de espera del oculista…) les obliga a parar, y cada uno para y piensa a su manera, alrededor de su obsesión.

Hay nostalgia, ternura, drama, pero también mucho ironía y humor. ¿La vida no se podría suportar sin humor?

Yo no la soportaría sin humor, no. Conozco gente que vive sin él, es la misma gente que siempre se toma las palabras por el sentido más solemne, que no se permite jugar con ellas. Me parece imposible vivir así, siendo esclavo de las palabras. El humor es un juego, un juego con las palabras, es ejercicio mental, y para mí es salud mental.

Tus libros salen de la observación minuciosa de la realidad, que después describes con gran precisión. ¿Los escritores tenéis unas gafas mágicas para observar el mundo?

No me atrevo a generalizar. Yo sólo sé que viendo lo mismo que ven los que me acompañan, a mí me salen imágenes, historias, personajes. Y me doy cuenta de que me fijo en cosas que los otros ven, pero no miran. Es una manera de fijarse en las cosas, supongo. Pero depende de qué tipo de escritor seas. Creo que en este sentido hay dos clases de escritores, los que miran y los que escuchan. Yo soy más de mirar, porque cuando escribo lo hago con imágenes y no con palabras.

¿Cuales son tus referentes literarios?

Lo de los referentes literarios cada vez lo respondo diferente, porque es una pregunta con respuesta mutante. Si te digo que lo es Mercè Rodoreda, ¿vas a leerme buscando sus trazos en mis cuentos? A lo mejor te frustras. Bueno, lo más seguro. Tengo unos autores fijos que leo y releo a menudo, y entre ellos está Rodoreda y también Alberto Moravia, Georges Perec y Henry James, pero no sé si eso luego se detecta en lo que escribo, y la verdad es que me da lo mismo. Luego aparecen también escritores nuevos, que descubro y que se convierten en nuevos faros para mí, y el más destacado de ellos ahora mismo sería Gonçalo M. Tavares, sobre todo por su Un viaje a la India.

Has escrito dos libros más de relatos y recientemente una novela. ¿En que genero te encuentras más a gusto?

He publicado tres libros de cuentos, dos novelas y unos cuantos libros infantiles, y en todos los registros me siento a gusto. Si no, no lo haría. Sufrir escribiendo no entra en mis planes.

¿Nos olvidamos a menudo que los paréntesis en la vida son necesarios?

Sí, pero por suerte siempre hay un metro que se retrasa o un médico con la consulta llena hasta los topes que nos permite parar, que nos regala una pausa para que nos oxigenemos un poco, ¿no?

¿No crees que tus cuentos son muy cinematográficos?

Me lo han dicho. Supongo que tiene que ver con lo que decía antes, que escribo a partir de imágenes, no palabras. Visualizo y luego escribo. Y después ya viene el trabajo de moldear lo escrito para que se ajuste a lo que quiero dibujar con mi relato.

GRACIAS, TINA. UN SALUDO


Un placer.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Notícia :: Godall tradueix al castellà El parèntesis més llarg de Tina Vallès

L'editorial Godall ha traduït al castellà el llibre de relats de Tina Vallès El parèntesis més llarg. La traducció va sortir a finals de l'any passat i vol donar a conèixer l'obra de Vallès a nous lectors. El parèntesis més llarg es va publicar per primer cop al 2013 després de guanyar el Premi Mercè Rodoreda de contes. 

El parentesis más largo, així és com s'ha traduït el títol del llibre de relats de Tina Vallès, guanyador del Premi Mercè Rodoreda de contes el 2012. Traduït per Gonzalo Torné, el llibre el va publicar l'editorial Godall a finals de l'any passat amb una nova portada i una edició molt acurada. Bones notícies per una de les veus més consolidades de la nova narrativa catalana, que ja compta amb una nova traducció. 

SINOPSI: L'apocalipsi de la manca de connexió a internet, l'espiral fatalista del retard del metro quan t'espera una reunió important, el terror d'embogir amb els coells, la necessitat d'omplir els silencis, la tragicomèdia d'un vella dama coqueta amb incontinència, les tribulacions per aconseguir una crema depilatòria, el descobriment del subtext de Pinter, la maledicció per fotre un clau perdut o la vergonya per excitar-se en un enterrament, són alguns dels contes breus que componen aquest llibre d'instantànies sobre la vida barcelonina, però traslladables a qualsevol altra ciutat europea. Tina Vallès mira i analitza el paisatge humà de la ciutat amb la minuciositat d'una antropòloga i la precisió d'una cirugiana. El resultat són disset relats que, com fogonades d'ironia i lucidesa, i no exempts d'alguns tocs de tendresa res ensucrada, ens descobreixen les històries que bullen a les voreres, l'asfalt, els parcs, els supermercats o les escales automàtiques del metro. Tina Vallès és una de les autores més interessants i rigoroses de la narrativa breu en català. 

"Una imaginación jugosísima como puerta de acceso a una cotidianeidad inquietante. Más sencillo de disfrutarlo que de explicarlo. Por suerte es sencillísimo disfrutarlo: anímense a leer a Tina Vallès". Gonzalo Torné.













. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

divendres, 19 de gener del 2018

El festival Tiana Negra arriba a la seva sisena edició convertit en el festival de referència de la literatura negra en català. 
Avui i demà tornarà a acollir el bo i millor del gènere, amb un programa centrat sobretot en tres efemèrides literàries importantíssimes que se celebraran el 2018: els centenaris del naixement de Manuel de Pedrolo i Maria Aurèlia Capmany i el 20è aniversari de la mort de Jaume Fuster. Amb prop d'una vintena d'activitats programades durant dos dies i la participació de prop de 20 autors vinguts d'arreu del territori català, Tiana es tornarà a convertir en la capital del gènere negre en català. Entre les activitats programades enguany destaquen el lliurament del cinquè Premi Memorial Agustí Vehí - Vila de Tiana a Francesc Puigpelat i la recuperació de la figura de Sherlock Holmes. 

:: Més informació al web de Tiana Negra 

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

dijous, 17 de novembre del 2016

Novetat :: Procés enverinat

Procés enverinat
Salvador Balcells
Editorial Meteora
Novembre de 2016
Novel·la negra

SINOPSI: Un simpatitzant d'un moviment independentista és tirotejat per uns motoristes quan recull signatures en suport d'una DUI en una paradeta prop del mercat en ple centre del Vendrell. 
Quatre dirigent castellonencs d'Unión Democràtica Popular, partir unionista de dretes, dinen en un restaurant de Tarragona. Un d'ells, Alfonso Adell, únic partidari de fer un referèndum pactat sobre la independència de Catalunya, mor aquella mateixa tarda a causa del ingestió, segons sembla d'un bolet letal. 
Els sostinspector Emili Espinosa es farà càrrec del cas d'enverinament, però ben aviat veurà que, quan hi ha política pel mig, tots els esuitxos taquen, Espinosa no s'hi ha volgut embolicar mai, en política, però, per més lluny, que en vulguis estar, sovint acaba entrant per la porta de casa teva, i llavors el perill més gros no rau en la naturalesa del crim, sinó en la víctima triada.

Entrevista amb l'autor:
D’on surt la idea de fer una novel·la negra sobre el procés català? 
Tots els escriptors de ficció ens basem, poc o molt, en l’observació de la realitat. A partir de fets reals, el recreem, els manipulem i els donem el nostre toc personal per tal d’encabir-los en les nostres novel·les. El procés és el tema més present en la quotidianitat dels mitjans de comunicació i part important de l’espai públic. És un rerefons que sorprèn que no aparegui més en la ficció escrita, en les sèries televisives o les pel·lícules produïdes a Catalunya o fins i tot podríem dir a altres indrets de l’estat espanyol.
Quan, fa pocs anys, van començar a proliferar les paradetes independentistes per carrers i places vaig pensar, com a novel·lista de temàtica criminal, què passaria si una d’aquestes parades patís un incident o atemptat amb ferits o potser alguna mort. I si, dies després, un conegut polític antiindependentista morís en estranyes circumstàncies, aparentment com a resposta.
Així comença la novel·la. El que passa després ja són figues d’un altre paner, no només perquè qui s’encarrega de la investigació és un policia molt especial, sinó perquè quasi res no serà el que sembla..
Però contestant a la pregunta en realitat no és una novel·la negra sobre el procés català, sinó que és una novel·la on apareix el procés com a teló de fons i referent d’algunes conductes i actuacions.

És difícil barrejar crims i política? Sembla que últimament la realitat supera la ficció. 
En una novel·la no hi ha res difícil, tot és possible. Confiem que  la realitat sigui una altra cosa, i això que jo explico quedi com la llicència literària d'un escriptor de temàtica criminal. Perquè cal reconèixer que, els que ens hi dediquem, estem una mica malalts i veiem crims per tot arreu. Per tant, que quedi clar que PROCÉS ENVERINAT és només un relat de ficció. I que no es tracta d'agitar cap fantasma de la por. Com a novel·la de ficció, intenta mantenir una coherència interna que no ha de coincidir forçosament amb la realitat. Això suposant que el que coneixem sigui la realitat.

A banda de crims, la novel·la també parla de corrupció i dels lobbies que tenen el poder polític real
És que va d’això. En el meu relat es presenta la política com un gran espectacle de titelles. La gent, els espectadors, inclòs el mateix policia protagonista, Emili Espinosa, són igual que nens que, enlluernats per l’acció de les figures a l’escenari, sovint no es fixen en els fils que les mouen. I encara menys, lògicament, en les mans que mouen aquests fils.

Com et documentes per a escriure aquesta i totes les teves novel·les? 
Depèn de cada cas. Per començar pot ser un fet real en forma de notícia llegida o escoltada. O una cosa totalment inventada per mi. Després, un cop decidit el tema, es tracta de cercar la màxima documentació per tal que el que explico sigui versemblant, sense errors ni contradiccions. Tota la resta és imaginació.

Creus que la novel·la negra s’ha d’actualitzar i parlar de temes actuals per arribar a més públic? 
Crec que ja ho està d’actualitzada. En general, la novel·la negra sempre ha tingut un contingut important de crítica social, adaptat al temps i al lloc on s’escriu i es publica. Una altra cosa és que el públic estigui sovint influenciat per modes o interessos econòmics de grans editorials i prefereixi llegir novel·les més comercials i molt allunyades de la nostra realitat i actualitat.

Els teus són personatges prototipus de novel·la negra? 
No ho són en absolut. De fet, jo considero que la sèrie del sotsinspector dels Mossos Emili Espinosa no és estrictament novel·la negra, sinó més aviat novel·la policíaca amb tocs costumistes. Personalment m’agrada més definir-la com a novel·la criminal, que inclou tant la negra com la policíaca.

Quin pes tenen les dones en la teva novel·la? 
Molt important. Tot i que el protagonista principal és un home, les dones que l’envolten el condicionen de tal manera que seria molt diferent sense elles. De les cinc novel·les de la sèrie publicades fins ara, n’hi ha una, DUR DE PAIR, on agafen un pes encara més gran, fins al punt que li roben el protagonisme a Espinosa.

Sembla que no hi ha gaire protagonistes femenines en el gènere encara? 
És cert, però l’augment de dones que escriuen novel·la criminal en català i trien una protagonista femenina està reduint la diferència respecte dels homes. En són exemples Margarida Aritzeta amb la inspectora Mina Fuster o Montse Sanjuan amb la sergent Anna Grimm, entre d’altres. I no només escriptores, també ells. Jaume Benavente té una dona protagonista d’algunes de les seves novel·les: la inspectora Marja Battelaar. I parlant d’escriptores, recordem Anna Maria Vilallonga amb les seves negrotes d’ “Elles també maten”.

Hi haurà noves aventures del sostinspector Espinosa? 
En aquesta darrera novel·la Espinosa en surt força  malparat tant física com psicològicament. Comença a tenir una edat. Però  precisament per això em fa molta pena matar-lo ara o abandonar-lo quan més necessita el meu suport. A més, els amics m’animen a  seguir no només per ell, sinó perquè també s’han enganxat a la seva família.  Així que ja tinc mig pensada una nova trama i hi he començat a treballar.

Per què creus que en els darrers cinc anys hi ha hagut un boom en la novel·la negra catalana? 
No crec que es pugui considerar un boom, perquè encara es llegeix molt poc i la seva presència a les nostres llibreries és, en general, més aviat marginal si la comparem amb la novel·la negra espanyola. I molt pitjor encara respecte dels best sellers també en espanyol. Una altra cosa és que hagin proliferat els escriptors que s’hi dediquen. I sobretot les editorials que han apostat per aquest tipus de temàtica. Però els escriptors es troben amb dificultats per publicar i  les editorials es veuen forçades per qüestions econòmiques a fer edicions amb pocs exemplars, per la qual cosa és un peix que es mossega la cua.

Han augmentat novetats, autors i també festivals, com el que tu organitzes, El vi fa sang. 

 És cert, però amb tots els condicionants que deia abans. Els festivals vam bé per ajudar a la difusió del gènere entre el públic lector i són un lloc de trobada dels escriptors que els permeten intercanviar experiències i punts de vista. Però de tots els que es fan als Països Catalans, només n’hi ha tres, Tiana Negra, Andorra Negra i El Vi Fa Sang de l’Espluga de Francolí, que es dediquin exclusivament a la novel·la criminal en català. Tot i que cal dir que el català també és molt majoritari a Vilassar de Noir, Sang Cugat i El Segre de Negre de Lleida i Febrer Negre de Palma. I que té una presència força destacada a Cubelles Noir.

Gràcies Salvador. 
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

dimecres, 16 de novembre del 2016

Novetat :: No n'estiguis tan segur

No n'estiguis tan segur
Llort
Crims.cat
Novembre de 2016
Novel·la negra 

SINOPSI: Dilluns al matí. La setmana comença per al sergent dels Mossos d'Esquadra Jaume fuentes i el seu company, Santi Planes, amb el cas del cadàver d'un home jove esbudellat en un petit despatx del centre de Barcelona. Al llarg dels set dies següents,el que en un principi semblava un cas rutinari va transitant per un mostrari d'estereotips i situacions pròpies del gènere negre i policíac: assassinats, traïcions, figutius, perseguidors, màfies, corrupció, sicaris, testimonis accidentals, venjances, maníacs, sexe, violència. 
La trama ens condueix per un territori on ningú no pot estar segur de res. Avencem a cops de volant alhora que descobrim els protagonistes que es van encadenant al llarg d'aquesta història. 
Una novel·la imprevisible. Llegeix-la abans que et facin spoilers.

BREU ENTREVISTA AMB L'AUTOR:

- On neix la història del llibre? D'on surt el primer embrió? 
De quatre potes. Una, tot i que sembli òbvia, la vull dir: m'ho passo molt bé escrivint, és el que em mou a fer-ho per damunt de qualsevol altra "recompensa". Les altres tres són reptes. Escriure una mena de compendi del gènere negra i policíac. Mantenir el costum d'intentar no construir trames previsibles. I del tercer només puc dir que he volgut crear un joc... i fins aquí puc dir.
- Què vols explicar realment amb ella? 
Més que el que vull explicar, és el que vull mostrar: una col·lecció de personatges, prototips, situacions..., tant del gènere policíac com del negre. I provocar emocions en el lector. Que s'ho passi bé, bàsicament. A que les històries ens inquietin més?
En els darrers llibres m'ha agradat crear personatges "normals i portar-los fins a situacions extremes per obligar-los a triar si saltar les normes ètiques o no. En aquest cas són personatges més "habitual" del gènere, tot i que no tots... En tot cas, cal aconseguir (o intentar) que el lector senti empatia pels personatges, així patirà o l'interessarà el que els passi i potser s'hi pot sentir identificat en determinades reflexions.
- Com treballes les històries i els personatges? 
Amb intuïció i a poc a poc, dedicant-hi moltes hores.
- També les escenes de violència són molt realistes. Com et documentes?
Com en gairebé tot, anant als detalls i ajudat pels referents literaris i cinematogràfics que pot tenir qualsevol.
- I tot acompanyat d'un llenguatge molt directe i acurat. 
Els anglesos diuen que Déu és en els detalls. No sóc creient, però tot i això m'agrada ser tan acurant com puc. En el llenguatge, els diàlegs, el ritme, les trames, els girs... en tot. Fins i tot, si m'ho permeten, en la portada, com en aquesta ocasió.
- Per què escrius novel·la negra? Conscient o inconscientment és el que, d'alguna manera, he escrit sempre. És on em sento més còmode i amb el que millor m'ho passo. També com a lector.
- Què diferencien les novel·les d'en Llort de les altres novel·les? 
El nom de l'autor.

Gràcies LLuís. Fins aviat! 



. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

dijous, 27 d’octubre del 2016

Novetat :: Els ossos soterrats

Els ossos soterrats
Silvestre Vilaplana
Crims.cat
Setembre 2016
Novel·la negra
III Premi Memorial Agustí Vehí Vila de Tiana 

SINOPSI: Després de la guerra civil, i en un petit indret del País Valencià, cinc homes són salvatgement executats una nit i soterrats en una fossa comuna. Ningú no sap el parador concret dels cossos fins que, setanta anys després, l'arqueòloga Júlia Ardid i el seu jove equip intentaran descobrir on són els cadàvers i qui va assassinar aquells homes per tal de fer justícia i treure a la llum les seves restes. A les extremes dificultats d'iniciar l'excavació s'hi afegiran coaccions de tota mena: des de polítics i eclèsiàstics interessats en mirar a l'altra banda fins a ferides familiars mal tancades que ressorgeixen de l'oblit. I és que ja se sap: tot mort té una història al darrera que potser a algú no li interessa gaire desvetllar, i ni molt menys saber d'on venim i desenterrar el passat. I més quan resulta que la fossa no conté només els cadàvers dels cinc homes. Hi ha una sorpresa terrible amagada sota terra que ho canviarà tot. 

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

dilluns, 24 d’octubre del 2016

Novetat :: La nit contra tu

La nit contra tu
Ferran Sàez Mateu
Proa
Novembre de 2016

L'acceptació d'una herència incomprensible desencadenarà una història de misteri i de terror a la Barcelona crepuscular dels anys 80. 

SINOPSI: Al setembre del 1982, tres vells advocats reben l'encàrrec de resoldre una herència important que implica la restitució d'un deute monstruós, difícil de comprendre. El receptor de l'herència, un empresari que duu una existència tranquil·la en un poble de la Catalunya profunda, es trasllada provisionalment a Barcelona per fer-se càrrec dels tràmits. La ciutat preolímpica és un món gris i decadent, on el tancament dels últims colmados coincideix amb la mirada perduda dels primers ionquis. En aquell ambient crepuscular comencen a passar coses que primer només semblen estranyes o inusuals, però que després mostren la seva naturalesa inequívocament sobrenatural. 



a
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

dilluns, 17 d’octubre del 2016

Activitats :: Arriba el festival Vila del Llibre de Cervera

El proper cap de setmana 22 i 23 d'octubre se celebra la primera edició del festival Vila del Llibre de Cervera amb la participació de 30 editorials, gairebé 80 escriptors molt reconeguts i més de 80 activitats literàries programades per a tots els públics. Entre elles destaca una singular jamm sessions literaria en que autors i públics competiran amb textos improvisats i en la que ja s'hi ha inscrit el lleidatà Jaume Balagueró. 

Cervera vol esdevenir a partir d'aquest any en un referent literari anual amb un festival molt ambiciós que acollirà el bo i millor de la literatura catalana actual. Entre els prop de 80 autors que passaran aquest cap de setmana per la Vila del Llibre hi ha noms com Rosa Fabregat, Maria Barbal, Teresa Costa - Agramunt, Màrius Serra, Martí Gironell, Gemma Lienas, Roser Capdevila, Ramon Gener, Albert Turull o Cesc Freixes. 
Més de 80 editorials hi seran presents i s'ha programat prop de 80 activitats per a tots els públics com un taller d'enquadernació japonesa, un joc de rol literari, espectacles literaris, experiències plasticonarratives, o un jam session literari que enfrontarà escriptors i públic en l'art de l'escriptura. 
En total un cap de setmana ple de lletres, que convertirà Cervera en la segona Vila de Llibre de Catalunya després de Bellprat que se celebra el mes de juny. 

:: Consulteu programa aquí 


. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Novetat :: El dia que va morir David Bowie

El dia que va morir David Bowie
Sebastià Portell
La Breu edicions
Tardor 2016 

SINOPSI: Un jove travessa Barcelona amb el frenesí d'un llibertí compulsiu. Hi va arribar fa vuit anys amb ganes de menjar-se el món. És a la ciutat on qui cerca, troba. I el nostre protagonista topa amb un entramat de passions, més o menys induïdes, que ell viu amb una inconsciència i una temeritat absolutes. Els seus intents d'acceptar-se, d'encaminar els desitjos de l'entranya, d'encaixar amb el fill ideal que la mare va somiar i els viaranys per on es perd una vegada i una altra l'acaben conduint a una sala d'espera. Allà s'ha de fer unes proves per saber si una malaltia venèria circula pel seu cos. Aquesta saleta serà un purgatori on repensar l'historial de la seva breu existència, una inspecció tècnica de cos i ànima. Aquí l'esverament, vulgui o no, esdevindrà clama centrifugada. 
L'escriptura de Sebastià Portell torna a esclatar en una novel·la collage: el retrat d'un jove desorientat que fuig de l'intens melodrama que l'enfonsa en la indolència. El dia que va morir David Bowie és un cadàver exquisit debatent-se entre les eleccions personals i la moral de lleixiu que no ens és externa i que, d'una manera o altra portem a dins. 

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

dimarts, 11 d’octubre del 2016

Novetat :: Un secret de l'Empordà

Un secret de l'Empordà
Imma Tubella
Columna
Octubre de 2016
Novel·la històrica

El misteri de les joies desaparegudes a Albons, un poble de l'Empordà, l'any 1935 en l'accident d'un luxós Rolls Royce on viatgen la baronesa Thyssen i el seu amant. 

SINOPSI:
Agost de 1935. Carretera d'Albons a Viladamat. Un Rolls - Royce avança a tota velocitat i s'estavella. Al seu interior hi viatgen el príncep Mdivani i la seva amant, la baronessa Thyssen. 
Juliol de 19912. Dos homes que s'acaben de conèixer rememoren l'accident i el secret que s'hi amaga. La conversa desplega la història dels ocupants del cotxe i les seves relacions amb personatges del moment, com Sert o Dalí, i també les dues guerres mundials, la Guerra Civil espanyola, l'auge del nazisme, les vils accions de la gestapo, la vida desenfrenada dels aristòcrates decadents i la misèra dels refugiats catalans als camps francesas. I, enmig del caos, la dignitat d'un poblet que, desafiant l'enemic, preserva el seu gran secret. L'espiral de la novel·la, com la tramuntana que sovint bufa a Albons, s'emporta el lector a recórrer, en un relat vertiginós que el deixarà sense alè, els moments cabdals de l'Europa d'entreguerres, 
"Només puc pensar en tu. Només vull pensar en tu. Sí, tens raó, aprofitem aquests darrers moments i no els tenyim de tristor per un futur que no sabem si podrem controlar. Quina meravella! NO hi ha res com l'Empordà Aquest és el lloc on m'agradaria viure. M'hi sento tan bé! La seva olor i els seus colors em produeixen una serenitat difícil d'explicar. I ara amb tu...".


. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Related Posts with Thumbnails