Aquest Sant Jordi no et compris els llibres, 80 grams te’ls regala!!!
: : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : :
Soltando lastre (1er Premi)
Mirando tus fotos suelo recordar lo mucho que nos amábamos.
La verdad es que hecho de menos tus sonrisas, tus besos, tus palabras, tus carícias...
Siempre decíamos que nuestro amor pesaba toneladas, pero con el tiempo mi triste corazón ha ido soltando lastre. Sé que tu regreso es una utópica esperanza y que en mi corazón sólo quedaran unos 80 gramos de nuestro amor, suficiente cantidad para que de hambre no mueran mis recuerdos.
La verdad es que hecho de menos tus sonrisas, tus besos, tus palabras, tus carícias...
Siempre decíamos que nuestro amor pesaba toneladas, pero con el tiempo mi triste corazón ha ido soltando lastre. Sé que tu regreso es una utópica esperanza y que en mi corazón sólo quedaran unos 80 gramos de nuestro amor, suficiente cantidad para que de hambre no mueran mis recuerdos.
Manuel Anguiano Alcaide
: : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : :
80GRAMS (2on Premi)
Tot està com sempre al seu lloc. I això em dóna pau. Cap imprevist, cap d’altabaix. El sol del matí il.lumina l’olivera. El motor de la piscina s’engega a l’hora convinguda. L’aroma del cafè que em serveixen m’invaeix. Sóc feliç d’observar com la primavera vesteix el jardí de colors. Tot pren sentit, encaixa. La cadena de la vida davant meu. Les abelles s’omplen de nèctar i cap a l’aixam. Com jo, amb la mel a la boca, però encaixat. “80 grams de Ziprasidone...Senyor Develton, la seva dosi està preparada”. La cadena perpètua de la meva vida segueix el seu curs...
Núria Pedro
: : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : :
80 grams
–Vols dir que saps com pillar?
–Que sí, xaval, que ho he fet mil vegades.
–No ho sé... Et veig una mica verd. Ja hi vaig jo, no em fa res.
–Et penses que vinc de l'hort o què?
–Aviam: 300 pavos, som cinc... Posa-hi quatre clenxes per persona.
–Ja. I?
–Quanta farla, va?
–Que et penses que això és Barrio Sésamo o què?
–Ja. Quanta?
–Escolta, que ja vaig aprovar les mates al COU.
–Ja. Però quanta, va?
–Doncs no ho sé, lo normal: 80 grams.
Andreu González Castro
: : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : :
ELS 80 GRAMS
Estava espantada, no es podia moure dels nervis que portava a sobre, no li sortien les paraules per respondre les preguntes dels agents de policia.No deixava de mirar el got que hi havia a sobre de la taula del menjador que contenia líqud transparent.Fins que va caure a terra desolada, i es posà a plorar.Aquells 80 grams de pols blanca que havia ficat dins del got que li havia oferit al seu marit, havien fet efecte com ella volia.Així posava fi a tants anys de maltractaments
Carles Campomar Garcia
: : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : :
: : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : :
Fulles
Avui, mentres escombrava les fulles de plataner m'he fixat en una d'elles detingudament. Al agafar-la he observat que la seva matèria era una xarxa de nervis en descomposició. He pensat que tots els camins que dibuixaven les seves línies eren com les veritables opcions que té una persona en la seva tria de decisions. Sospesant-la m'he preguntat: té ànima? quant pesa 40, 80 grams? què pesa la nostra ànima quan morim, si és que en resta? I he decidit que seguiria escombrant les fulles i retallaria una mica el gessamí perquè creixés amb més força.
Avui, mentres escombrava les fulles de plataner m'he fixat en una d'elles detingudament. Al agafar-la he observat que la seva matèria era una xarxa de nervis en descomposició. He pensat que tots els camins que dibuixaven les seves línies eren com les veritables opcions que té una persona en la seva tria de decisions. Sospesant-la m'he preguntat: té ànima? quant pesa 40, 80 grams? què pesa la nostra ànima quan morim, si és que en resta? I he decidit que seguiria escombrant les fulles i retallaria una mica el gessamí perquè creixés amb més força.
Autor: XY
: : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : :
80 grams frustren massa
No hi ha esperança. Envia una mirada a la lluna i aquesta respon amb indiferència. Sona el mòbil, quinze segons i l’agafa. Què vols? No has llençat les escombraries. Llença el mòbil tan lluny com pot. El silenci es despulla i el revòlver queda nu. La boca del canó li fa un petó al front. Els records ennegrits pels vuitanta grams de frustració carreguen la bala. S’encomana al millor psicòleg que coneix i un no hi ha esperança final prem el gallet. El so d’un clàxon és l’únic testimoni del somriure deformat d’un fil negre de frustració que es vessa pel forat del front.
Roger Coch Elias
: : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : :
Hi ha llibres que et poden canviar la vida
L’escriptor estava signant exemplars del seu llibre “80 grams” quan se li va acostar una dona.
—Li vaig regalar el seu llibre al meu marit pel nostre aniversari de noces! —li digué la dona, molt indignada—. Quan va acabar de llegir-lo al dia següent em va deixar! Després el vaig llegir jo i vaig comprovar que tenia molts motius per deixar-me!
—Que no va llegir el que deia la contraportada? “Aquest llibre li pot canviar la vida”, deia... —va respondre l’escriptor, sense immutar-se. Després, va somriure. Se li acabava d’acudir una bona idea per a un microrelat.
L’escriptor estava signant exemplars del seu llibre “80 grams” quan se li va acostar una dona.
—Li vaig regalar el seu llibre al meu marit pel nostre aniversari de noces! —li digué la dona, molt indignada—. Quan va acabar de llegir-lo al dia següent em va deixar! Després el vaig llegir jo i vaig comprovar que tenia molts motius per deixar-me!
—Que no va llegir el que deia la contraportada? “Aquest llibre li pot canviar la vida”, deia... —va respondre l’escriptor, sense immutar-se. Després, va somriure. Se li acabava d’acudir una bona idea per a un microrelat.
Óscar Roig Carrera
: : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : :
: : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : :
80 grs. ó 80 mgs.?
Era avui i jo estava morta de por. M’havien de fer una ressonància magnètica del cervell. El metge m’havia tranquil.litzat “segurament no sortirà res però hem de descartar,...” no va acabar la frase. El buit que va quedar, el silenci, em va despertar la por que tenia adormida feia temps. A la sala, un cop estirada allà, i amb el cap fixat per què no el pogués moure, volia cridar fort “NO”. “Alguna cosa haig de fer per superar això, els 40 min. allà dins i sola”. Em va venir al cap allò de “sols naixem i sols morim”. “Recorda –em deia-que abans de néixer estaves dins, on no et podies moure massa i esperaves sortir”. Pensava que era agradable i em va resultar fàcil visualitzar i sentir-ho: “A la panxa de la mama un altre cop”. M’havia pres, per si de cas, un diazepam. Quan vaig començar a sentir els sorolls entretallats, i a punt de prémer el botó per sortir, les visualitzacions relaxants van encendre una llum, per trobar la solució. “M’augmentaré mentalment la dosi de diazepam, començaré a comptar, “20, 30, 40 mgs., això funciona, 50, 60, que bé aquí dins, 70 , 80 mgs.”... De sobte, el silenci, llisca la camilla, “ja està, hem acabat, pot marxar, els resultats la setmana vinent al seu metge, adéu”.
Rosa M. Garrido i Serra.
: : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : :
Era avui i jo estava morta de por. M’havien de fer una ressonància magnètica del cervell. El metge m’havia tranquil.litzat “segurament no sortirà res però hem de descartar,...” no va acabar la frase. El buit que va quedar, el silenci, em va despertar la por que tenia adormida feia temps. A la sala, un cop estirada allà, i amb el cap fixat per què no el pogués moure, volia cridar fort “NO”. “Alguna cosa haig de fer per superar això, els 40 min. allà dins i sola”. Em va venir al cap allò de “sols naixem i sols morim”. “Recorda –em deia-que abans de néixer estaves dins, on no et podies moure massa i esperaves sortir”. Pensava que era agradable i em va resultar fàcil visualitzar i sentir-ho: “A la panxa de la mama un altre cop”. M’havia pres, per si de cas, un diazepam. Quan vaig començar a sentir els sorolls entretallats, i a punt de prémer el botó per sortir, les visualitzacions relaxants van encendre una llum, per trobar la solució. “M’augmentaré mentalment la dosi de diazepam, començaré a comptar, “20, 30, 40 mgs., això funciona, 50, 60, que bé aquí dins, 70 , 80 mgs.”... De sobte, el silenci, llisca la camilla, “ja està, hem acabat, pot marxar, els resultats la setmana vinent al seu metge, adéu”.
Rosa M. Garrido i Serra.
: : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : :
Ena sessions no numerades
Vint-i-un versos en tres estrofes de set, dos intervals de silenci amb becaires resignats, cent tretze centímetres cúbics de vermut amb dos glaçons desafinats, cinquanta lletres esclatades dins el brou, disset esquitxos de semen al vitrall, tres-centes neurones alineades remant desesperades contra la llàgrima idiota que corre a estimbar-se contra el terra i un home escorregut sortint de casa per un sender sense engrunes. Vuitanta grams del jardí grinyolen quan hi cau de genolls cridant t'enyoro molt i mirant de gairell la cortina de la casa del davant que amaga la carícia de cinc tecles d'un piano, mig esbufec i el desig de tres paraules a cau d'orella.
Vint-i-un versos en tres estrofes de set, dos intervals de silenci amb becaires resignats, cent tretze centímetres cúbics de vermut amb dos glaçons desafinats, cinquanta lletres esclatades dins el brou, disset esquitxos de semen al vitrall, tres-centes neurones alineades remant desesperades contra la llàgrima idiota que corre a estimbar-se contra el terra i un home escorregut sortint de casa per un sender sense engrunes. Vuitanta grams del jardí grinyolen quan hi cau de genolls cridant t'enyoro molt i mirant de gairell la cortina de la casa del davant que amaga la carícia de cinc tecles d'un piano, mig esbufec i el desig de tres paraules a cau d'orella.
Muriel Villanueva Perarnau
: : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : :
: : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : :
BASES
- Pot participar en el concurs qualsevol persona amb qualsevol microrelat.
- La temática del microrelat és lliure. La única condició que demanem és que aparegui almenys una vegada la paraula 80 grams, en el lloc que es vulgui. També pot ser el títol.
- L’extensió máxima del microrelat és de 100 paraules.
- Els microrelats es poden enviar fins el 24 de maig al correu electrònic laura@80grams.com.
- A partir d’aquell dia penjarem tots els microrelats rebuts i que compleixin les bases al blog i serán els mateixos visitants els que votin el millor.
- El microrelat guanyador obtindrà un lot de llibres amb les novetats editorials més recents de la literatura catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada