Comparteix amb tots nosaltres el teu moment d'hivern, aquell instant especial per tu que has viscut durant aquesta estació de l'any en la que ens trobem. Pot ser qualsevol moment, el que tu vulguis. Junts construïrem un recull de moments literaris d'hivern, perquè la literatura està plena d'instants que vivim cada dia. Només cal aturar-se un moment per assaborir-los.
Cada dilluns d'1 a 2, llegirem un dels vostres moments al 80 grams de Ràdio Ciutat de Badalona.
• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •Cada dilluns d'1 a 2, llegirem un dels vostres moments al 80 grams de Ràdio Ciutat de Badalona.
80grams
:: moments d'hivern
• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •
M'aturo davant del vidre d'un aparador. El meu alè dibuixa un floc de neu entel·lat sobre el cristall que desapareix poc a poc, de fora a dins. Aconsegueixo atrapar-lo amb el meu dit enguantat i dibuixar-hi un cor al centre. El botiguer em mira estranyat des de dins. Jo li somric. Ell em torna el somriure. Un calfred em recorre l'esquena. M'enrecordo de tu, i d'aquell hivern. Un hivern gairebé tant fred com aquest. (Laurea Ipsum). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Escriu a comentaris el teu moment...
Entrades
ESPERO
ResponEliminaEl primer dia d'hivern plou. El temps és quiet i gris i un home vestit de negre sense paraigua telefona des del Balcó, mirant el mar on es diluixen les siluetes dels barcos.
Em falten poques pàgines per acabar de llegir un bon llibre, la casa és tèbia, una llàntia de gruixut vidre nòrdic oscil·la representant una llar de foc. Em tapo amb una manta groga i flonja. Somric al dia.
L'home vestit de negre ara fa fotografies i marxa. Passen dues noies am paraigües de colors i miren un colom negre que beu aigua al bec de l'oca de marbre del brollador del Passeig.
No és que em distregui de llegir, és que espero inútilment veure com cau ni que sigui una sola volva de neu.
olga xirinacs
És vespre i ja és fosc. Els llums de Nadal que decoren el meu carrer semblen gegantines peces de roba estesa brodades amb bombetes de tots els colors, que algú s'ha entretingut penjar de balcó a balcó, perquè s'assequin. Belluguen suaument, al ritme del vent glaçat, i des de la meva finestra veig gent ben abrigada afanyant-se amunt i avall, atrafegada amb cabòries de coses que han de fer abans les botigues no tanquin. Somric i recordo quan jo era petita i era Nadal, i la meva mare m'abrigava amb aquell abric cenyit de botons grisos i aquella bufanda blanca que em tapava mitja cara i que ella em lligava amb un nus al clatell. Recordo el fred a la cara, l'escalforeta del meu nas contra el teixit de la bufanda, la gentada a les voreres i la sensació estranya d'anar amb guants i no poder agafar bé la mà de ma mare pel carrer, com si d'un moment a l'altre jo pogués estirar la mà i que ella em deixés anar, quedant-se el guant arrapat entre els dits mentre jo em perdia irremissiblement, entre la multitud...
ResponEliminaEn sortir al carrer una glopada d'aire gèlid m'envaeix. Ja és negra nit, els transeünts llisquen a corre-cuita, tapats de bufanda i gorra.
ResponEliminaEn anar avançant percebo la respiració més i més agitada. El baf m'entela les ulleres, m'impedeix veure el semàfor, me les trec,
les duc a la ma, em destapo la boca, la fredor em copsa el rostre. Les ventades intermitents agilitzen el cos, el vigoritzen a vèncer,
com un repte a la tempestat. En entrar a la Cafeteria el contrast recomforta. Uns i altres ens passem furtives mirades de complicitat.
Una beguda calenta reanimara els ànims. Amb les mans balbes, acarono la tassa...sento bo!
Ha nevat, molt. Ens envolta un ambient gèlid aquest divendres d'hivern... i no em desagrada, potser perquè acompanya la fredor que, íntimament, tenen els meus dies. Sortim del cotxe i de sobte, la seva ma petita s'esmuny de la meva per anar a retrobar una de més gran i, segurament, més càlida, la del seu pare.
ResponElimina- Adéu mama! - em diu mentre corre i eleva el bracet movento-lo de dreta a esquerra.
- Sobretot, no t'oblidis de posar-te els guants, que avui fa molt de fred...
- Si, si... que marxem!!! - respon ja des de tan lluny que quasi no la sento.
Torno al cotxe amb un sentiment conegut, de desassossec. Una mena de desesperança m'envaeix cada vegada que m'hi separo, dos cops al mes, en què marxa de cap de setmana amb el seu pare.
Engego el motor i avanço poc a poc en direcció nord, quasi sense esma, pel camí de sempre. Miro darrera pel retrovisor. A la seva cadireta, on encara es conserva la suau corva del seu cos petit, hi ha alguna cosa, fosca, informe. A primera vista no ho reconec, em giro per veure-ho millor: els seus guants de diminuts dits, oblidats per les presses. Les manetes fredes...