Xevi Sala, Premi Prudenci Bertrana 2016 :: La tardor literaria en català :: 80grams celebra sis anys de literatura :: Entrevista Anna Altisén :: Jo, confesso guanya el Premi Crexell 2012 :: Mor l'escriptor Emili Teixidor :: Grup 62 ja és a Google Play :: Salvador Macip guanya el Premi Carlemany :: Rafael Nadal guanya el Premi Josep Pla 2012 :: Els llibres de l'any a 80grams :: La primera novel·la de Lluís Llach arribarà a les llibreries el 2 de febrer :: 20 anys de la mort de Montserrat Roig :: Ha mort Joan Agut :: 80grams celebra 3 anys de literatura catalana :: L'escriptora Muriel Villanueva guanya el Premi Just M. Casero amb la novel·la La Gatera :: Aguilera, O'Hara i Llavina, Premis Octubre 2011 :: Rànquing de tardor 80grams 2011 :: David Cirici guanya el Premi Prudenci Bertrana :: L'infern d'Alabastre guanya el rànquing d'estiu 2011 :: Pa negre, la primera pel·lícula catalana candidata als Óscars :: Ausiàs March té perfil al Facebook :: Joaquim Carbó, Premi Trajectòria Setmana del Llibre en Català :: Cabré bat rècords i el seu llibre es reedita en només una setmana :: 80grams a Catalunya Ràdio

dimarts, 29 de desembre de 2009

Entrevista :: Isabel-Clara Simó

Escolta l'entrevista.


"Quan escrius poesia entres en un món, del qual després és molt difícil sortir, perquè tot et surt amb poesia. Aleshores qualsevol cosa que et passi a la vida ho veus amb poesia"

Isabel-Clara Simó s'endinsa en el món de la poesia amb El conjur, el seu primer recull de poemes oficial després d'escriure uns versos fa anys destinats a la pintura. El conjur ha estat tot un repte per l'escriptora, un recull de poemes èpics, lírics i dramàtics molt propers a la poesia narrativa: en cada poema l'autora ens explica una història amb principi i final. 80grams ha conversat amb l'autora d'aquesta experiència tant enriquidora.

80grams: Aquest és un llibre curt però intents, perquè cada poema és una petita historia de vida. És així Isabel?
Isabel-Clara Simó: Si és veritat, i t’explicaré perquè. Jo he intentat fer poesia tota la vida i no me’n surto, no tinc traça, sol tinc estómac de narrador, no de poeta. Però un dia vaig descobrir que en canvi em trobava còmode si feia poesia narrativa. Per tant en cada poema conto una historia, i és la única manera que he tingut jo per sortejar aquest repte que tenia davant de poder escriure poesia.


La poesia és l’essència de la llengua, l’essència de l’expressió literària

80grams: Diu que no té traça escrivint poesia i que per això ha escollit la poesia narrativa que en poques paraules explica una història. Un repte difícil del que se’n surt molt bé.
I.C.S: No sé si me’n surto bé, però realment és molt difícil perquè la poesia és l’art de concentrar en molt poques paraules moltes coses , que poden ser idees abstractes o narracions. I per això la poesia és l’essència de la llengua, l’essència de l’expressió literària.

80grams: Aquest és un bon llibre d’iniciació a la poesia, proper, sense grans artificis i que arriba a tothom de manera directa però també és un llibre contundent.
I.C.S: Aquest era un dels meus objectius. Ja faig un pròleg dient que no em prengueu per poeta perquè no ho sóc. No vull competir amb ningú ni vull que l’elit poètica d’aquest país, que és molt bona i de molt de nivell, pensin que jo intento amb aquests versos, diria que maldestres, ficar-me en el seu territori. Però sí que és un intent d’acostar-me al lector, al tu a tu amb el lector en llenguatge poètic, per tant espero que com dieu sigui un llibre d’iniciació.

80grams: Parli’ns de la divisió que ha utilitzat per classificar els poemes: èpica, lírica i dramàtica.
I.C.S: És la divisió canònica del tipus de literatura que existeix des dels grecs fins avui i se’m va ocórrer que hi havia uns poemes que eren més de batalla, uns altres que eren més d’amor, i uns altres que eren històries contades dramatitzades, que estaven més a prop del teatre. I com que això s’assembla a la divisió literària històrica doncs em va semblar que no eren uns mals subtítols.

80grams: Hi ha poemes dedicats a moltes coses, fins i tot als seus fills. Per exemple a la seva filla que viu a Nova York. És un llibre una mica biogràfic?
I.C.S: No gaire. A part dels poemes dedicats als meus fills, no n’hi ha d’altres. Hi ha una mica de tot, fins i tot de divertits, com el de l’Extraterrestre.

La mirada de l’altre, l’alteritat, el que està fora de nosaltres. Aquest és el nostre extraterrestre

80grams: Qui és el seu extraterrestre?
I.C.S: Tothom. L’altre és l’extraterrestre nostre. No cal que vinguin d’una altre món. La mirada de l’altre, l’alteritat, el que està fora de nosaltres. Aquest és el nostre extraterrestre.

80grams: Ha rebut bones crítiques?
I.C.S: Encara no, però sí que he rebut bones impressions de lectors que ja m’han enviat algun mail dient-me que està molt bé. Suposo que d’altres hauran arrufat el nas i no m’ho han dit. Però n’he rebut forces que m’han animat molt perquè estic molt acovardida amb aquest llibre.

Hi havia un torero quan jo era petita que deia que el valent no és aquell que no sent la por, sinó aquell que és capaç de suportar-la

80grams: Molt acovardida... però si la Isabel-Clara Simó no és covarda?
I.C.S: Sí que ho sóc, sí. Sóc molt covarda. Tinc una imatge molt diferent de com sóc en realitat. Sóc bastant pusil·lànime i espantadissa. Però això no vol dir que quan haig de donar la cara no la doni. Per què jo crec que són els pusil·lànimes i no els gallets els que al final donen la cara. Ser gallet és una cosa molt superficial, i quan ve el perill de debò és quan s’arronsen. En canvi potser els que no ho som tant davant del perill ens podem créixer, o almenys en això confio. Hi havia un torero quan jo era petita que deia que el valent no és aquell que no sent por, sinó aquell que és capaç de suportar-la.

80grams: Aquests poemes els ha escrit tots en el mateix moment?
I.C.S: Sí. De fet segons tinc entès s’ha de fer així. És a dir entres en un món, del qual després és difícil sortir, que tot et surt amb poesia. Aleshores qualsevol cosa que et passi la veus amb poesia. Això després de madurar-ho mentalment i després d’haver llegit un bon grapat de bons poetes que són els que t’inspiren de veritat. I aleshores quan t’hi poses, buf! t’estàs com quatre, cinc, sis mesos que no pots fer altra cosa. I després sortir és com si t’arrenquessin d’un lloc on hi estaves ja bé. Ara que m’havia acomodat, ara ho he de deixar.

80grams: Però pot escriure un altre recull...
I.C.S: De moment no tinc aquesta intenció. Era un repte que jo volia complir i l’he complert. Pot ser un altre dia amb vaga, però no és el meu projecte immediat.

80grams: Quins llibres de poesia ha llegit?
I.C.S: Uf! Sóc molt lectora de poesia. Sóc molt fan de Joan Margarit que és un dels meus preferits. Si sóc una autèntica fan d’un de molt més jove que es diu Manuel Forcano que recomano d’una manera insistent a tothom. Crec que són magnífics tots dos i que per si sols et posen a la vorera de l’abisme perquè miris i t’espantis una mica.

L’escriptura és un treball com el picar pedra

80grams: Quina és la disciplina d’Isabel Clara –Simó alhora d’escriure. No ser si varia depenen de si escrius poesia o narrativa?
I.C.S: No, la disciplina no. És el contingut el que ha variat. Saps què passa, que jo sóc una persona caòtica i desordenada. Per tant, amb la feina he de fer el contrari i per tant sóc potser més ordenada escrivint que qualsevol persona normal que és ordenada en la seva vida normal i també quan escriu. Però com que jo sóc caòtica he de fer un esforç mental per dir ep! que això és l’escriptura i el que més estimes a la vida. Si que tinc molt papers que semblen desordenats a la meva taula, però tenen el meu ordre. La meva disciplina sí que és cada dia i si que és molt seriós, si que repasso moltíssim i si que reviso, perquè sinó entraria en aquella cosa de l’espontaneïtat que detesto i que en literatura és el gran enemic. L’improvisar, el ser espontani, el dir: a veure què surt... l’escriptura és un treball com el picar pedra.

80grams: És un ofici escriure? Vostè creu que cada cop hi ha més escriptors que tiren de la improvisació i menys de l’ofici?
I.C.S: Si, és un ofici duríssim. No ser si hi ha més improvisació que ofici, ho hauríem d’analitzar perquè cada cop hi ha més tallers de literatura, per tant cada cop hi ha més gent disposada a aprendre com es col·loca l’adjectiu, com es fa una subordinada o perquè no és bo començar una oració amb un adverbi acabat amb ment. O com es fa una descripció, com es personalitza un personatge, com s’ha d’evitar que tots els personatges d’una novel·la parlin igual i donar-los uns ítems... I això t’ho ensenyen als tallers de literatura i estan plens. Per tant jo crec que hi ha molta gent que té curiositat i que té ganes d’aprendre, però tota la vida hi ha hagut el que ha improvisat i ha dit que això ha de sortir de l’estómac o del cor, i no, no primer vostè s’ho treballa! Les muses no existeixen, les dones no tenim “musos”!

80grams: I per què no hi ha “musos” per les dones?
I.C.S: Saps què passa, que no tenim tradició cultural com a escriptores, com a lectores si que en tenim molta, però com a escriptores no. Fins i tot estava molt mal vist al segle XVIII, i per això les dones que volen escriure escriuen cartes o fan llibres d’oració com Santa Teresa o com la Isabel de Villena. Però escriure novel·les o històries per part de les dones ha d’arribar molt avançat el segle XIX, i tot i així continuarà sent tant mal vist com ser actriu.

80grams:Quin llibre de narrativa s’ha llegit últimament?
I.C.S: Mira, hi ha un llibre que l’he acabat fa uns dies i que el trobo absolutament admirable i que és La nit de les papallones d’en Jordi Coca. És un llibre molt recomanable. Potser ens interessa més a la gent de la meva edat per què ens retrata els anys 70 i 80 a la Barcelona d’aleshores que descobria el cos humà, que descobria dissortadament les drogues, que descobria la promiscuïtat, la llibertat del sexe i que això té aspectes molt positius també, perquè s’assajava una llibertat en un món sense llibertat. Però al mateix temps tenia també un element destructiu i en Jordi Coca presenta la història de la Crista Leem que va ser una famosa stripper que va revolucionar l’art del music hall perquè es despullava sense lluentons i sense barres i sense músiques estridents. Era ella en silenci absolut sota un canó de llum i s’anava treien roba i es quedava en un minúscul tanga i era pur art. Però va morir jove devorada per les drogues. En Jordi Coca t’explica en la història com la nit pot devorar les persones, perquè la nit té les seves regles, com el dia té les seves.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
:: Altres entrevistes

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts with Thumbnails