Entrevista :: Mireia Vancells. El secret de la Germandat

“El fet que sigui històrica només és una mena de disfressa, una carcassa que permet que a dins s’hi desenvolupi la història que jo volia explicar”

Mireia Vancells ens presenta El Secret de la Germandat, la seva primera novel·la publicada per ella mateixa. Tot un descobriment que ens atrapa des de la primera pàgina amb secrets, acció, història i personatges molt ben construïts. Com a protagonista geogràfica del llibre la Cartoixa de Vall Trista, en realitat la Cartoixa de Montalegre, de Tiana. Hem parlat amb l'autora i ens ha desvetllat alguns dels Secrets de la Germandat.

80grams: Per què et decideixes a publicar El Secret de la Germandat pel teu compte?
Mireia Vancells: Mira, aquesta va ser una decisió que vaig prendre després d’haver ‘bellugat’ l’obra durant ben bé un any, de primer presentant-la a un premi, i després, en no guanyar-lo, enviant-la a diverses editorials, que en tots els casos van preferir de no publicar-me-la per algun motiu o altre. Va ser una any ple de frustració i desesperança, sentiments que no m’ajudaven gens ni mica a seguir escrivint, i que jo desitjava poder canviar. Un dia, un amic meu em va enviar el vincle de Bubok, que és una empresa online d’autoedició. Vaig veure que era una oportunitat de publicar i que a més no tenia cap cost econòmic, i m’hi vaig llançar de ple.

80grams:Recomanes l’experiència a altres autors novells?
M.V: Molt. Et canvia l’estat d’ànim. Et retorna l’autoestima. Auto publicar una novel·la que consideres valuosa és com obrir una porta i que ‘passin coses’, a tu com a escriptor, i a la novel·la com a llibre. Un cop superades les lògiques barreres tecnològiques, i un cop penjada l’obra a la venda per Internet, és meravellós el dia que t’arriba el primer exemplar a les mans, el toques, l’obres, l’olores, l’ensenyes a la família... és emocionant. Quan saps que hi ha gent que el compra, és increïble, i quan et diuen que els ha agradat, sents una sensació incomparable. El llibre és l’objecte físic que remata una feina de vegades feixuga i desagraïda, que presenta la teva obra al món i permet que es divulgui. I a més, publicant a Bubok conserves el 100% dels teus drets d’autor, ja que no signes cap contracte de cessió amb ells. Si demà aparegués una editorial estàndard –tant de bo!- interessada en publicar El Secret... no hi hauria cap problema, despenjaria la novel·la de Bubok, i la cediria a una editorial. En tots els aspectes, ho recomano molt.

80grams: Per què et decideixes per la novel·la històrica en un moment en què el gènere té tanta oferta?
M.V: La veritat, ni m’ho vaig plantejar. Desconec si hi ha molta oferta o no; en tot cas, aquest fet no em va influir gens ni mica. Em venia de gust escriure la història en una època passada, i ja està.

80grams: El Secret de la Germandat, però, crec que és més que una novel·la històrica…
M.V: Crec que sí. En realitat és una novel·la que ‘sembla’ històrica, en té tota l’aparença. Però el fet que sigui històrica només és una mena de disfressa, una carcassa que permet que a dins s’hi desenvolupi la història que jo volia explicar. Sí que està situada en un temps passat i en un ambient molt concret de guerra. Però de fet és una història que ens parla de la potència de les forces que fan que els éssers humans acabem sempre, d’alguna manera, establint vincles d’afecte i d’estimació sòlids amb els altres. Parla de la força d’aquests vincles, de la necessitat que tots tenim d’aferrar-nos a algú, de tenir un ésser estimat a prop en qui recolzar-nos, a qui oferir suport. Els personatges d’ El Secret de la Germandat estan molt sols i fan un camí complicat per a resoldre-ho. I finalment, l’obra parla de com tots tenim recursos i capacitats sorprenents per a sortir-nos-en a la vida, sigui quina sigui la circumstància en la que ens ha tocat néixer; i de com de vegades aquestes capacitats ens fan ser capaços de tirar endavant, i de vegades, no.

“Primer de tot és la idea, en el meu cas. Una idea que bellugui alguna cosa a dins meu, una idea que m’emocioni, que em trasbalsi. Que em tregui la son”

80grams: Com funciona el procés narratiu de la Mireia Vancells? Què és primer: el títol, la idea, els personatges o l’època?
M.V: Primer de tot és la idea, en el meu cas. Una idea que bellugui alguna cosa a dins meu, una idea que m’emocioni, que em trasbalsi. Que em tregui la son. I com un cuc de seda, la idea la vaig embolcallant amb filaments d’una trama que se’m va acudint durant setmanes, en què encara no escric res, per a donar-li sentit i versemblança. M’invento un espai i un temps on situar-la (de vegades històric, de vegades no) mentre em vaig documentant sobre llocs, context, i tot el que tindrà a veure amb la història. I de mica en mica, documentar-me m’ajuda a trenar la història, i com més elaborada està, més sé de què m’haig de documentar. Un cop tinc l’arquitectura de la novel·la ben definida, els personatges, d’una manera espontània, van apareixent i prenent forma... em començo a fer fitxes de tot, dels personatges, dels llocs, dels fets... mentrestant, vaig acabant de polir els detalls de la trama. I un cop la tinc tota al cap, i un cop tinc el fitxer prou complert, com a pas final decideixo qui explicarà la història (mig en broma, sempre dic que faig un ‘càsting’ de narradors), si serà en primera persona, si serà narrador omniscient, i si ho és, de quina mena... és el darrer personatge que cal definir, perquè ell també és un més de ‘la colla’. Per a mí, el narrador és el personatge més difícil de crear, perquè durà tot el pes de la narració damunt seu. Busco el to, les paraules inicials... i començo a escriure.

80grams: Com neix El secret de la Germandat?
M.V: Mira, si t’expliqués com neix, t’estaria explicant el final de la història... i no vull desvetllar-lo! Tal com diu el títol, tota la trama és un secret. Només et diré que va ser un dia que vaig llegir una notícia al diari que em va impactar molt. A partir d’allò, ja no vaig poder-me’n estar, i vaig rumiar aquesta novel·la.

“Necessitava un espai on un dels personatges, en Ferran, creixés des de ben petit envoltat de silenci.... Era una necessitat per tal de fer creïble el personatge i la seva història”

80grams: Quan apareix la idea de parlar de la Cartoixa de Montalegre?
M.V: Necessitava un espai on un dels personatges, en Ferran, creixés des de ben petit envoltat de silenci, tal com explico en la contraportada del llibre. Era una necessitat per tal de fer creïble el personatge i la seva història. Una cartoixa és un monestir on els monjos han fet un vot de silenci. I quan vaig saber –perquè jo no ho sabia- que a Catalunya hi ha una cartoixa, i a més, al Maresme, on visc, vaig decidir que allà seria el lloc on transcorreria l’acció. De tota manera li vaig canviar el nom: en lloc de dir-li pel seu veritable nom (Montalegre) la vaig anomenar Cartoixa de Valltrista.

80grams: Què és el que més t’ha sorprès de l’estil de vida dels monjos?
M.V: Uf... moltes coses! Que no parlin. Que no es relacionin amb el món exterior. Que facin uns horaris intempestius, llevant-se de nit per resar. Que no acceptin que una dona pugui entrar al seu recinte. I d’altra banda, que contradictòriament, tinguin pàgina web (http://www.cartoixamontalegre.org/)

80grams: Crec que després de llegir la novel·la els monjos de la Cartoixa et van convidar. Tot un privilegi, tenint en compte que no hi poden entrar dones…
M.V: Sí. Quan vaig publicar el llibre en vaig enviar un exemplar per correu a l’atenció del pare Prior. Vaig pensar que si una història tenia lloc allà, els faria gràcia de llegir-la. I dit i fet, al cap d’algunes setmanes, em van convidar a visitar-los per dir-me que els havia agradat moltíssim. Hi vaig anar acompanyada del meu fill i del meu marit. Ells dos van ser convidats a passejar lliurement pel convent, visitar-ne totes les dependències i tafanejar. Jo, com que sóc una dona, em vaig haver de quedar asseguda a una saleta que hi ha a l’entrada, acompanyada d’un pare cartoixà –que per cert era molt simpàtic i estava molt complagut amb la lectura del llibre. Com podràs suposar, el fet que ser una dona m’impedís de visitar el monestir el vaig viure malament; ho vaig trobar del tot inacceptable, però ves què volies fer-hi. Em vaig quedar a la porteria amb esportivitat. Tenen normes del segle X.

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

80grams: Com ha estat el teu procés de documentació i quan de temps has estat?
M.V: M’havia de documentar sobre la vida cartoixana, sobre l’època de la Guerra del Francès, sobre psiquiatria, botànica i medicina antiga, sobre llibres prohibits, i sobre la vida, els costums i els edificis de tots els llocs on transcorre la història (perquè a dins de la cartoixa només passa una part de la història, però molta transcorre en d’altres indrets). Van ser més o menys uns dos mesos de dedicar-hi totes les tardes.

“Jo crec –almenys a mi em passa- que les bones històries atrauen, en una mena de procés màgic, bons personatges. Si t’inventes una història potent, sòlida, que se sosté, que és creïble,... personatges meravellosos es materialitzen com per art d’encanteri (...)”

80grams: Com construeixes els personatges. Els crees abans de començar la novel·la o es van creant a mesura que passa l’acció?
M.V: Sempre els defineixo un cop la història està creada al meu cap, però sempre abans de començar a escriure. Jo crec –almenys a mi em passa- que les bones històries atrauen, en una mena de procés màgic, bons personatges. Si t’inventes una història potent, sòlida, que se sosté, que és creïble,... personatges meravellosos es materialitzen com per art d’encanteri, i apareix un Fra Guillem, un Ferran Orcau o un Simó Sirvent, que cobren vida de sobte i els incorpores a l’obra com si fossin actors que buscaven feina i que han arribat a tu atrets pel teu projecte teatral. És molt estrany, perquè és ben bé com si ells ja existissin abans que tu pensessis la seva història, en una mena de món paral·lel, i que ells, magnetitzats per la màgia de la teva creació, treuen el nas, els agrada, i s’hi queden. Pot sonar estrany, però a mi em passa!

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

80grams: Crec que aquesta no és la única novel·la que tens escrita?
M.V: No. Tinc una altra novel·la acabada (de temàtica marinera) i que he fet arribar enguany a algunes editorials. Tant de bo se la mirin amb bons ulls i em donin una alegria, perquè em falta per descobrir si l’estat ideal de l’escriptor és del de l’auto publicació, o bé el de treballar per a una editorial estàndard. Em falta l’experiència de vincular-me a una editorial i a un equip de professionals que, a canvi de guanyar diners amb mi, facin tota la feina que jo he hagut de fer de manera autònoma amb El Secret... Si més no, ‘m’agradaria saber com és, provar-ho.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

80grams: I em sembla que n’estàs escrivint una altra?
M.V: Sí, ara n’estic acabant una altra. I en tinc una quarta a dins d’un calaix, reposant per a ser revisada abans de donar-la per bona.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

80grams: Quan i per què vas decidir iniciar-te en l’aventura de l’escriptura?
M.V: Escric des de sempre. Quan era petita escrivia històries en quaderns. En recordo una que es deia ‘El Símbol del Tigre’. Era d’aventures. Quan se’m va acabar el quadern, vaig posar-hi la paraula ‘FI’. Jo llavors pensava que els llibres tenien un nombre de pàgines concret i que l’escriptor s’hi havia d’adaptar i havia d’acabar la història quan se li acabaven les pàgines. Devia tenir 7 ó 8 anys, si n’ha passat de temps! Però realment em vaig posar a escriure seriosament al 2007, després de tota una vida de sentir que jo el que realment volia fer, era escriure.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
:: Altres entrevistes