RELAT :: Els meus escrits

En suspensió
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
M'estic acostumant a veure el cel emmarcat dins d'aquesta finestra massa petita, massa baixa. Des d'aquí no puc veure el sol, un dels pocs referents del temps que encara em queda. La meva habitació està mal enfocada. Vaig demanar que me la canviessin, però res. Diuen que aquesta és la més còmoda, la millor per mi. Segur. Jo només vull fer-me invisible, que em deixin tranquil, que no em facin més preguntes. Com a fora, on tothom et pregunta amb veu baixa com estàs, evitant-te la mirada i de lluny, com si els poguessis encomanar alguna cosa. Algú els pot dir que no tinc cap malaltia contagiosa? Almenys l'estat d’hipnosi en el que deambulo tot el dia gràcies a les pastilletes de color blau em deixa descansar, atura els meus pensaments, els adorm. Ells diuen que m'estabilitzen, jo crec que m'idiotitzen. En realitat no necessito ajuda, ni pastilletes blaves, ni psiquiatres, ni psicòlegs, ni res. Només vull una cosa i no la puc tenir, de moment. L'últim informe mèdic diu que els meus impulsos auto destructius s'han reduït. Què volen, si no tinc força ni per anar a pixar? Ben pensat però, aquest és l'únic lloc on avui per avui la vida no pot marejar-me, atrapar-me, fer-me mal. No sé quan de temps porto aquí, ni quant de temps hauré d'estar-hi. Només dormo i intento veure el sol. Per què s'amaga? També m'estic acostumant a l'olor de lleixiu de les habitacions, tant blanques, tant fredes. I demà visita. I si em poso més malalt i evito de veure els ulls de la mare amb un munt de preguntes intentant sortir però que no s'atreveixen? La mare i la mort mai s'han portat bé. Deu ser per culpa de Déu o per què no ha intentat entendre'm mai. I ella vinga portar-me túppers i més túppers i jerseis de llana per què no tingui fred. Que te'ls he demanat? Que faig cara de passar gana? Per què les mares sempre volen que mengis, sense importar-los res més? I el pare no vindrà. Com sempre. Pot ser més val així. I la mare només plorarà i em prometrà un cop més que em traurà d'aquí i que anirem a viure lluny on ningú ens conegui. I a mi què m'importa que em coneguin o no. Jo vull marxar, però sense tu, sense ningú, sol, per sempre. Però no em deixen, de moment. Mentre, fins i tot m'estic acostumant a la rugositat dels llençols rentats masses vegades. I a no fer res. M'estic acostumant, de moment.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
:: Altres relats