Xevi Sala, Premi Prudenci Bertrana 2016 :: La tardor literaria en català :: 80grams celebra sis anys de literatura :: Entrevista Anna Altisén :: Jo, confesso guanya el Premi Crexell 2012 :: Mor l'escriptor Emili Teixidor :: Grup 62 ja és a Google Play :: Salvador Macip guanya el Premi Carlemany :: Rafael Nadal guanya el Premi Josep Pla 2012 :: Els llibres de l'any a 80grams :: La primera novel·la de Lluís Llach arribarà a les llibreries el 2 de febrer :: 20 anys de la mort de Montserrat Roig :: Ha mort Joan Agut :: 80grams celebra 3 anys de literatura catalana :: L'escriptora Muriel Villanueva guanya el Premi Just M. Casero amb la novel·la La Gatera :: Aguilera, O'Hara i Llavina, Premis Octubre 2011 :: Rànquing de tardor 80grams 2011 :: David Cirici guanya el Premi Prudenci Bertrana :: L'infern d'Alabastre guanya el rànquing d'estiu 2011 :: Pa negre, la primera pel·lícula catalana candidata als Óscars :: Ausiàs March té perfil al Facebook :: Joaquim Carbó, Premi Trajectòria Setmana del Llibre en Català :: Cabré bat rècords i el seu llibre es reedita en només una setmana :: 80grams a Catalunya Ràdio

dilluns, 26 d’agost de 2013

Entrevista :: Anna Altisén

"Emocions, reflexió, sentiments, memòria...una manera de mirar que respira veritat." Anna Altisén

Quan vaig deixar de ser natura lleugera, és la primera novel·la d'Anna Altisén, publicada després que l'autora realitzés diversos cursos a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. La novel·la ens parla de l'experiència vital d'una jove amb transtorns psicològics. Una situació que l'autora coneix molt bé. Però la novel·la ens parla sobretot de l'amor en el seu sentit més ampli, i de com la seva força ens pot fer superar qualsevol adversitat. La novel·la ha estat finalista de l'últim Premi Just. M Casero. 

:: 80grams ha parlat amb l'autora.

Què hi trobarem a Quan vaig deixar de ser natura lleugera
Emocions, reflexió, sentiments, memòria... una manera de mirar que respira veritat. El llibre parla d'un doble viatge sense condicions: el de la malaltia i el de l'amor. La finalitat és que de la caiguda en vertical que assumeixo quan parlo de la malaltia des del centre mateix d'aquesta en resulti una lectura intensa i transformadora. Però suposo que cadascú hi trobarà coses diferents...

Dins el llibre hi ha moltes imatges poètiques que ens ajuden a entendre sensacions i moments de la protagonista, com la necessitat de ser prop de les finestres o el propi títol de la novel·la. 
Sí, hi ha dues imatges en concret que tenen a veure amb la manera com la protagonitsa entén el temps des que emmalalteix. Una dóna orígen al títol del llibre i se'm va acudir a partir d'una reflexió de l'escriptor Cioran que diu que "la vida només sembla suportable a les natures lleugeres, a aquelles que no recorden". L'altra, la vaig aprendre de la meva parella, un malià que em va ensenyar a "córrer d'esquenes" com fan molts africans, és a dir, a moure'm endavant però sense deixar mai de mirar el passat, sense ignorar tot allò que has estat. 

La teva novel·la va quedar finalista del Premi Just. M Casero. Tot han estat bones notícies des que t'has decidit a escriure el llibre, oi? 
La veritat és que tot ha estat molt inesperat. El Casero era el primer premi al que gosava presentar-me. El sol fet de poder optar al premi i d'acabar finalista segons la decisió d'un jurat independent de criteris comercials i amb prestigi, va ser un regal. Que l'editorial Empúries decidís publicar la novel·la tot i no tenir cap obligació de fer-ho, ha estat una sorpresa. Però tot no han estat flors i violes des que em vaig decidir a escriure el llibre... He trigat molts anys ha donar-li forma a aquesta història i me n'han passat de tots colors, com a escriptora i també a la meva vida personal. 

"Si vols que algú valori allò que penses, allò que sents, allò que escrius... sembla que la millor carta de presentació no sigui dir obertament que t'han diagnosticat una malaltia mental."

No hi ha gaire gent que s'atreveixi a escriure sobre les malalties mentals. Per què creus que t'has decidit a fer-ho? 
Bé, no ha estat una decisió racional sinó més aviat una necessitat. Han passat més de deu anys des que em van diagnosticar la malaltia. Durant tot aquest temps he viscut a l'ombra, com ho fa la majoria de persones que, com jo, pateix una malaltia tabú com aquesta. He hagut de fer veure que no tenia el que tenia perquè socialment encara no està acceptat. Suposo que és per aquest rebuig social que encara provoquen les malalties mentals que els escriptors que les pateixen, tot i ser nombrosos, sovint decideixen no endinsar-s'hi. Si vols que algú valori allò que penses, allò que sents, allò que escrius... sembla que la millor carta de presentació no sigui dir obertament que t'han diagnosticat una malaltia mental. Però jo sentia la necessitat de deixar per escrit que la meva ment, igual que els meus sentiments, romanen tan o més vius, tan o més capaços de transmetre emoció i de fer literatura que abans de patir la malaltia. Pensava, penso diferent, sento diferent que abans d'emmalaltir. Però no per això he deixat d'existir o de ser capaç de fer el que m'agrada: escriure. Més aviat el contrari... sento la necessitat d'expressar-me més que mai. Escriure aquesta història ha estat una manera d'alçar la veu, i de donar veu a una altra gent que també sent que l'ha perdut. I també un intent de treure etiquetes a través de la literatura, a través de l'escriptura enraonada, pensada. Per això a la malaltia que pateixo l'anomeno "melancolia", perquè penso que tan és l'etiqueta que m'hagin col·locat; tots som persones abans que malalts. 

Dius que la novel·la és "autoficció", construeixes una protagonista i uns personatges que parlen d'allò que t'ha passat a tu. És una manera més fàcil d'afrontar l'aventura d'escriure sobre la teva vida? 
Sí, és una manera de crear distància, el recurs literari que més he procurat preservar mentre escrivia tot i tractar-se d'un relat tan autobiogràfic. A la primera part construeixo un "jo", una veu analítica, la mirada enrere. I a la segona part construeixo un "tu", un interlocutor, que fa possible el present i el futur. Com va dir el jurat del Premi Casero el dia del lliurament, hi ha una clara voluntat de formalitzar, de construïr una veu narrativa, de novel·lar la matèria viscuda. 

Què creus que és el més important que has après en aquest procés i el més important que vols transmetre?
El més important que he après és que sóc capaç de distanciar-me de la meva experiència vital i fer-ne literatura. M'he adonat que tinc un cert talent per expressar allò que sento, que observo, que llegeixo. I aquest petit talent em ve de petita i pot créixer cada dia una mica més si aprenc a conviure amb la malaltia i cuidar-me. 
El més important que he volgut transmetre, crec, és que les fronteres que separen la sanitat i la malaltia mental, com totes les fronteres, són cada dia més fràgils i permeables, potser perquè no tenen raó de ser. En el món en què vivim, en qualsevol moment una persona pot passar d'una banda a l'altra, potser perquè, en el fons, aquests dos bàndols no existeixen. Tots en tenim, de seny i rauxa, i de la manera que vivim avui en dia la balança es pot decantar en el moment més inesperat. El mateix passa amb la immigració, un dels temes que es tracta indirectament a la segona part del llibre. Tots podem haver d'emigrar un dia com és el cas del Madou, el segon protagonista. De fet, últimament no ho parem de veure...

Com reaccionen els lectors...
En general em diuen que els ha impressionat molt i que els ha resultat molt fàcil posar-se a la pell dels dos protagonistes. La majoria l'ha llegit d'una tirada i després, amb calma, n'ha fet segones lectures. La crítica, com ara Manel Ollé a l'Avenç, ha dit que és un llibre "rar i preciós que no és asèptic ni depressiu, tampoc flasament esperançador: hi batega un alè de vida que traspua intel·ligència i humanitat". M'ha fet especial il·lusió llegir que el llibre és "literatura encesa" i "una aportació singular". Com altres obres de la literatura, transita la cruïlla entre literatura i follia, però m'alegra saber que "defuig el gest tronat, malaltís i romàntic de furgar en la ferida per fer-la més fonda i evident", segons Ollé.

I com a salvavides de tot i de tothom l'amor... L'amor en totes les seves vessants. Ho cura tot? 
Per a mi, l'amor de la família, dels amics, i sobretot de la meva parella ha estat el millor antídot contra la malaltia. Per desgràcia, però, ni l'amor ni la medicina curen la malaltia, però sí que minven els efectes més devastadors que pugui arribar a tenir.

"No es tracta en absolut d'escriptura terapèutica o d'autoajuda. En tot moment hi ha una clara voluntat de crear, de fer literatura."

Diuen que l'escriptura és teràpia. Com t'ha ajudat en el teu cas? 
Sí, diuen que la paraula és pal·liativa i penso que és cert. En aquest sentit, posar per escrit, endreçar el que he viscut m'ha ajudat a tirar endavant i a entedre'm i entendre moltes coses. Com diu la psiquiatra que signa el segon epíleg, escriure aquest llibre m'ha ajudat a reconciliar-me amb la malaltia i amb mi mateixa. Però qui llegeixi el llibre s'adonarà que no es tracta en absolut d'escriptura terapèutica o d'autoajuda. En tot moment hi ha una clara voluntat de crear, de fer literatura.

Com entens tu l'escriptura? 
Per a mi l'escriptura és una necessitat vital però també la voluntat de formalitzar un text, d'atorgar una veu, fent ús d'un dels grans arguments de la literatura que és la distància. Per això, i fent referència a la pregunta anterior, no em sento identificada amb l'escriptura terapèutica o d'autoajuda. Com dic al pròleg, per a mi l'escriptura amb majúscules hauria de ser alguna cosa més que la posada en escena d'uns neguits personals. El que vull dir és que no n'hi ha prou amb buidar el que portem dins, sinó que cal buidar-ho seguint un cert ordre, aplicant-hi unes formes, un ritme, establint connexions amb altres realitats, amb altres escrits, de manera que el resultat final pugui interessar a algú més que als nostre familiars i amics.

Vas ser alumna durant quatre anys de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu. Què és el més important que hi vas aprendre? 
Vaig perdre moltes pors, vaig gosar compartir amb l'ectors desconeguts allò que escrivia, i  potser el més important: vaig aprimar el perfeccionisme malaltís que fa que sempre vulgui destruir allò que ja s'ha editat en repetides ocasions i que ja no cal tocar més si vols evitar entrar en un bucle i acabar-ho espatllant.

Crec que ja tens nous projectes literaris en ment. Els veurem aviat?
Espero, perquè em faria molt feliç tornar a contar un història i que em poguéssiu tornar a llegir. Però dubto molt que sigui aviat, perquè sóc una escriptora que treballa molt a poc a poc i que, per davant de tot, necessita calma.

Gràcies Anna. Fins a la propera. 
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts with Thumbnails