Aquest Sant Jordi encadena't a 80grams

Concurs de Relats
Encadenats 80grams

Escriu-nos el teu relat encadenat i guanya un lot de llibres amb els millors títols de la literatura catalana d’aquesta primavera. Llegeix l’últim relat publicat, agafa‘n l’última frase i comença amb ella el teu escrit.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Aquest Sant Jordi encadena’t a 80grams i gaudeix de la literatura catalana!

BASES:

• Pot participar en el concurs qualsevol persona amb qualsevol relat.
• La temàtica del relat és lliure. La única condició és que la primera frase del relat sigui la mateixa frase de l’últim relat publica’t en el concurs. No s’acceptarà més d’un relat que comenci amb la mateixa frase.
• L’extensió màxima del relat és de 200 paraules i el relat ha d’estar escrit en llengua catalana.
• Deixa el teu relat en forma de comentari en aquest post. Tens temps fins al 21 de juny.
• Quan finalitzi el termini farem un rànquing amb tots els relats publicats perquè els visitants del bloc puguin votar el millor relat encadenat.
• El relat encadenat guanyador obtindrà un lot de llibres amb les novetats editorials més recents de la literatura catalana.

Primera frase encadenada:

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Vaig pensar que 80 grams potser eren massa... (Laurea Ipsum)

per posar-los amagats a la roba bruta. Si els sicaris trobaven aquella quantitat de cocaïna, de ben segur que sospitarien que la resta de la droga era al meu piset. És per això que vaig prendre una decisió de la que potser em penedís quan fóra massa tard. Vaig agafar el paquet i el vaig embolicar amb plàstic de manera meticulosa fins donar-li forma cilíndrica. Després el vaig introduir al dit índex de làtex d’un guant quirúrgic que vaig retallar amb cura. Ara venia el més difícil, però vaig tancar els ulls, i amb un moviment ràpid i molt menys dolorós del que m’esperava, vaig deixar de ser verge... Aleshores vaig vestir-me amb la meua millor roba, vaig acabar de fer les maletes i vaig cridar un taxi perquè em portés a la terminal de l’aeroport. (Francesc Arnau)De seguida se'n va aturar un. El taxista em va ajudar a carregar l'equipatge i després li vaig donar les indicacions mentre m'asseia, notant a dins meu aquella rígida i inquietant presència. De fons sonava una cançó dels Estopa a tota castanya. L'home va abaixar el volum de la ràdio per tal de poder-me sentir, i aleshores es va girar cap a mi col·locant el seu braç damunt el respatller del seient del copilot, com quan un vol fer marxa enrere, em va mig de reüll i em respondre amb una frase que em quedaria gravada per sempre més:
- Ho sento, senyoreta. L'aeroport d'El Prat és tancat.

- Com?

- Et que sent.

- I això? -vaig preguntar amb creixent angoixa.

- Que no ho sap? El volcà aquell, el d'Islàndia. Es veu que el fum que en surt ha cobert els cels de mitja Europa de cendres. Els avions no poden volar.

- Ho diu de debò?

- Li ho juro per ma mare.

Vaig quedar muda i perplexa. Havia de canviar de plans. El xofer encara em mirava.

- Que? Vol que la porti a alguna altra banda? -va preguntar. (Anònim) Ella va pensar que volia anar a l'infern.

- Allà segur que no m'hi troben- va dir en veu alta.

El taxista va esbufegar i va exlamar:

- Allà, on? Encara no tinc el do d'endevinar-li els pensaments, mestressa!

La suor li recorria l'espinada. Les mans li tremolaven i li entrava aquella rialleta tonta d'adolescent espantada. Com si tingués quinze anys.

- No és que m'amagui de ningú eh? Va dir ella. I va abaixar la finestreta del cotxe. S'estava marejant. El cap li rodava. Feia molta calor, massa calor. Els pensaments se li desfeien i quedaven reduïts a un líquid enganxifós i gelatinós similar a la melmelada. Va tancar els ulls uns instants. (Laura Basagana). Va mirar entorn seu. El carrer era desert. Encara marejada, va veure de reüll que el taxista havia tingut la decència de treure el seu equipatge del maleter -una vella motxilla omplerta de mala manera, a corre-cuita- i l'havia deixat a la vorera, arran del banc a on es va trobar asseguda. Havia d'actuar de pressa. Només era qüestió d'hores, de minuts potser, que els sicaris fessin acte de presència. Es va alçar, es va recollir els cabells suats en una cua alta, es va carregar la motxilla i va decidir que l'estació de Sants era la seva millor alternativa. Es va palpar la butxaca i va notar que el telèfon mòbil era allà, per sort. I el feix de diners que havia agafat just abans de sortir del seu pis, també hi era. Va agafar el mòbil, decidida a fer una trucada al seu contacte de París. (Mireia Vancells) El cau a què el contacte parisenc li ha manat que fes cap, prèvia revelació de la contrasenya, és un speakeasy feu de l'hampa que sotmet el districte 7. La fan seure en una tauleta emboirada per una fumèrria tabàquica impertèrrita, una tauleta que sembla que cap cambrer mai no ha eixugat. És passada una hora, embadalida mirant la beguda vessada sobre la fòrmica, que s'adona que l'absència de noves ordres vol dir que ja l'han sentenciada. Els pinxos que s'apleguen arran de la barra mascullen cada vegada amb més ferotgia; sap que discuteixen qui li engega el tret de gràcia. El seu pitram formós sempre ha sigut una invitació a la clemència, és per això que encara no jeu morta en aquell terra llefiscós que aviat li farà de jaç mortuori. En un rampell de follia pega mos a la bala de cocaïna que amb sigil s'ha tret de la vagina: el suïcidi és l'opció menys traumàtica. Sent una fortíssima pressió dins les fosses nasals, també comença a babejar, adés sobre el seu volumètric pitram, adés sobre la batejada fòrmica. Ara el dilema que tenen és si li han de salvar la vida quan moments abans discutien qui li l'havia de llevar. (Anònim) Un nou membre entra en escena. Fa quatre crits en un idioma que no reconeix. La consciencia se li apaga per moments. L’alcen pels braços, li obren la boca i nota com li entaforen per la gola un líquid fred i amarg, que té gust a cafè i sal. Les arcades son immediates i el vòmit generós.

Hores després es desperta ajaguda a un llit, nua i amb una flassada que li cobreix el cos. Es nota el cap emboirat i un dolor a l’engonal. Algú crida un nom: “Ragu!”, i aquest entra en escena. Li parla en un francès amb accent de l’est. Romanès, potser?

—Has estat a punt d’espifiar-la maca. No tornis a jugar amb nosaltres.

—No sabia de què anava res d’això...

—No? Veus això? —li ensenya una bosseta en forma de cogombre—. Doncs te l’entafores allí d’on t’hem tret l’altra i fas el viatge de tornada. Després et deixarem en pau, creu-me. Aquí tens el telèfon del contacte de Barcelona.

—I si em nego?

—Els meus companys tenen unes ganes de sodomitzar-te que no et pots ni imaginar. Els he aturat quan només els faltava això... —fa amb dos dits quasi tocant-se.

Ara s’està esperant que arrenqui el tren de les deu cap a Barcelona. Algú pica la porta del compartiment. “Bitllets?” (El veí de dalt) I fico la ma a la butxaca.. Mare meva! Només em calia això..

On és el ditxòs bitllet? Abans de sortir per la porta, m’he assegurat de portar-ho tot endreçat. Veig com el revisor es comença a ficar nerviós... allà d'empeus, m’està esperant a que jo tregui el bitllet, i jo no el trobo per enlloc.

- Un moment senyor revisor, ara mateix li dono el bitllet, és que crec que l'he canviat de lloc (sento que em tremola la veu)

- Si, és clar senyoreta, però tothom em diu el mateix... Afanyis, o li hauré de posar una multa per no dur el bitllet!

Remeno totes les butxaques.. la de la jaqueta, la dels texans, i res de res. Em poso nerviosa, estic molt neguitosa, penso en el pitjor. La suor em comença a caure pel front, un cúmul de pensaments negatius s'apodera de mi. Em sento ennuvolar la meva vista, però intento calmar-me. No puc perdre el control d’aquesta manera. Em sereno, i just quan em dono per vençuda, obro el moneder, i allà el veig. El bitllet de tornada a Barcelona. Allà algú m’està esperant. Arribaré a temps? (Somriu, és la segona millor cosa que pots fer amb la boca!) (Eli) La primera -- i hi pensa mentre, amb saliva, repassa el llavi superior leeeentament, l'inferior i obre les cames, que deixen entreveure les mitges, negres però transparents. Ha posat la mà oberta sobre el pubis i comença a acariciar.
Una mica més!...

-Ja! aquí està.

Agafat amb les mans, el bitllet, encara amb la olor del seu entrecuix. L'hi passa al revisor que se la mira amb dos ulls com dues taronges.L'home no pot evitar examinar el bitllet atentament, fins pot veure pel rabet de l'ull que inspira profundament per a treure alguna cosa de la seva olor, del seu tast... L'agafa de rebuda.
-Gràcies!!!

Desitja que la deixin en pau. O que l'acaronin tal com ella ho faria -- seguint els seus desitjos sense haver de fer-los sonors --. El pit, sota del little black dress, el vestit negre entallat que duu, sembla fer-se l'amo de la situació, un altre cop. Serà fàcil. Recorda encara el rostre de Ragu mentre li deia paraules d'excitació, a cau d'orella, i sent de cop com li batega el sexe. Ha passat un dit per les sines, i baixa. Queda al sexe, que acaricïa. Quan veu que està a punt, hi fa passar la bossa.

- Només uns kilòmetres, paisatges que passen.

Aviat arribo. (Cristina) Aquest revisor m'ha posat nerviosa exigimt-me els bitllets, els bitllets...Ah, els francesos tots són iguals, quan ensumen que som espanyols ens tracten despectivament, ni que fossim en temps de guerra; uff llavors si que fou s'espant segons m'explicava el pare...Cercaré un seient, si puc al costat de la finestra, o no? tant és si quedaré endormiscada, no m'aguanto dreta. Aqui estaré bé, al final del wagó. Em sento millor així sola tot mirant les imatges continuades dels paratges...i falten encara tantes hores per arribar a Barcelona...Allí m'espera el "contacte" ja m'han avisat. Si he de ser sicera amb mi mateixa, la veritat és que sento por. Por ha ser descoberta. Quan penso en tota la meva vida passada, me n'adono del per què. Aquelles discussions amb la mare quan intentava donar-me consells sobre la vida i el "mal jovent", com deia ella, tot escridassant-me, repetint-me que havia d'anar pel bon camí. I sempre el mateix discurs. Ella, estava fora d'òrbita, éren altres temps els seus. Ara nosaltres hem de fer la nostra vida, li responia. I res, vaig decidir marxar de casa. Ara crec, que potser fou una imprudència viatjar fins a Londres sense feina, sense casa. Després, vingueren les nits de birra i follia...en un principi era divertit...però després... (Alícia Ventura Geis).

Continua la cadena amb el teu relat!

. . . . . . . . . . .  . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .