Xevi Sala, Premi Prudenci Bertrana 2016 :: La tardor literaria en català :: 80grams celebra sis anys de literatura :: Entrevista Anna Altisén :: Jo, confesso guanya el Premi Crexell 2012 :: Mor l'escriptor Emili Teixidor :: Grup 62 ja és a Google Play :: Salvador Macip guanya el Premi Carlemany :: Rafael Nadal guanya el Premi Josep Pla 2012 :: Els llibres de l'any a 80grams :: La primera novel·la de Lluís Llach arribarà a les llibreries el 2 de febrer :: 20 anys de la mort de Montserrat Roig :: Ha mort Joan Agut :: 80grams celebra 3 anys de literatura catalana :: L'escriptora Muriel Villanueva guanya el Premi Just M. Casero amb la novel·la La Gatera :: Aguilera, O'Hara i Llavina, Premis Octubre 2011 :: Rànquing de tardor 80grams 2011 :: David Cirici guanya el Premi Prudenci Bertrana :: L'infern d'Alabastre guanya el rànquing d'estiu 2011 :: Pa negre, la primera pel·lícula catalana candidata als Óscars :: Ausiàs March té perfil al Facebook :: Joaquim Carbó, Premi Trajectòria Setmana del Llibre en Català :: Cabré bat rècords i el seu llibre es reedita en només una setmana :: 80grams a Catalunya Ràdio

dimecres, 8 d’abril de 2009

RELATS :: Els meus escrits

Records
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Encara conservava un cert aire aventurer, d’històries passades, malgrat l’efecte dels anys, malgrat l’abandó. La vaig trobar ensorrada sota un munt de joguines antigues, buides, dins del bagul de l’habitació dels meus pares. Era la última cosa que esperava trobar allà, el temps l’havia arrencat feia molt anys de la meva memòria. Segur que la mare tampoc recordava que era allà. Durant els últims mesos l’Alzéimer li robava un record cada dia, fins a deixar-la seca de passat. La vaig sostenir sobre la mà i em va semblar que tornava a tenir 8 anys. O no… potser 10. Havia passat massa temps. El llautó continuava lluent, la cadeneta estava intacte, però la maneta no es movia i el vidre estava esquerdat. De què em serveix una brúixola que ni tan sols marca el nord! li havia cridat a la mare aquell matí de febrer de feia 20 anys, mentre em suplicava que la guardés, que seria un record del meu pare fins que ell tornés. Jo no volia records, i menys d’ell. I la mare mirava a terra, sempre mirava a terra quan parlava del pare.
La casa de la mare s’havia convertit en un cementiri de records, i jo els havia de triar abans que els llogaters vinguessin a omplir-la de noves històries i s’enduguessin com les onades el que ella, amb tant de recel, havia intentat preservar.
I entre tots aquells retalls de temps la brúixola, aturada. En ella, com en un petit calaix de la meva memòria, si acumulaven els meus jocs, els meus somnis i les meves il·lusions d’infantesa que durant tant de temps havien estat tancats. M’evocava aquella tarda de setembre que, amb els ulls il·luminats, el meu pare m’havia donat una caixa de fusta fosca amb una nota escrita en pergamí: Quan estiguis perdut utilitza-la, sempre et portarà pel bon camí. I a dins La Brúixola, per estrenar. Es pensava que no ho descobriria mai. Però jo aleshores només era una nen, un nen que somiava cada nit en viatjar lluny, en visitar països exòtics, en conèixer una illa deserta com la que es pintava als llibres de Robinson Crussoe. Una brúixola em semblava indispensable. Algun dia les coses canviaran fill, em repetia el meu pare cada nit abans d’anar a dormir. Algun dia el senyor del bigoti marxarà i serem lliures, em xiuxiuejava a cau d’orella com si m’expliqués un secret que només podíem saber ell i jo. Al final el senyor del bigoti es va quedar i el que va marxar va ser ell. Massa aviat. Per massa temps. Va marxar una nit fosca i freda, sense dir adéu, com els covards.
Potser el rellotger podria fer alguna cosa, o potser no. Ja se sap les coses velles ningú es molestava en arreglar-les. Potser al meu fill li faria gràcia. O potser no. Potser em miraria amb cara de què és això tant vell i tant estrany?
L’aire era espès a l’habitació de la mare, ple de pols, carregat de records segrestats. S’havia convertit en un lloc estrany, cada cop menys nostre. Tantes i tantes vegades li havia dit a la mare que es defès de tot, que no calia guardar les coses que ja no feien servei, que només feien mal. Ella i jo no havíem tornat a parlar del pare d’ençà que havia marxat aquella nit fosca i freda, sense sense dir adèu, com els covards. Abans de morir dos dies endarrere, la mare va pronunciar el seu nom. Jo sabia que ella encara l’estimava, després de tants anys i de tantes coses, i a mi allò m’esquinçava per dins i m’allunyava d’ella irremediablement. La mare es limitava a recollir els trossets d’afecte que jo de tant en tant li donava i a preservar-los com petits tresors, fins el següent. La mare i el seu afany de guardar-ho tot, de no voler deixar marxar res. No sabia què fer-ne de tantes coses, ni si hi havia lloc a la meva vida per elles. Havia preparat un caixa de cartró per endur-me-les. De moment era buida esperant-me al rebedor.
I la brúixola encara sobre la meva mà. El pare m’havia ensenyat a utilitzar-la. Pujàvem al turó de darrera de casa, es tapava els ulls amb un mocador i em deia: guiem tres passes al sud,dos al nord, tres a l’est i un a l’oest. I jo ho feia, disciplinat, obeint. Després de marxar, per sempre, vaig tornar al turó cada tarda durant mesos, intentant trobar el bon camí, intentant trobar-lo. Però la brúixola s’havia espatllat després de fer-la rebotar contra el terra en un dels rampells d’incomprensió que van seguir a la marxa del meu pare aquella nit freda i fosca, sense dir adéu, com els covards.
I la mare amb la secreta convicció que algun dia tornaria i més tard, ja malalta, amb les seves converses solitàries inventant-lo a cada racó, parlant-li i responent-lo, prometent-li que algun dia es tornarien a veure. Pocs dies abans de morir la mare em va agafar la mà i em va dir a cau d’orella que el busqués, que m’estava esperant, que utilitzés la brúixola. Aquella brúixola que ara reposava sobre la meva mà. Aquella nit fosca i freda en què el meu pare va marxar sense dir adéu, com els covards, jo vaig sentir veus al menjador, i els crits de la meva pare, i una lleu olor de cremat, potser de tabac. Els meus pares no fumaven. Jo vaig sortir a la finestra en pijama, feia fred i hi havia boira. El meu pare com una silueta s’allunyava per sempre amb dos homes vestits de verd, un a cada costat. Potser algú el va obligar a ficar-se en política, potser no va tenir cap altre opció.
I després el silenci de la mare, el silenci de tots. I la brúixola trencada. I el meu pare absent.
El rellotger segur que podria arreglar-la, el vidre es podia canviar, fer desaparèixer l’esquerda. I la vaig ficar a la caixa que hi havia a la taula del rebedor.

Laura Garcia (Març de 2009)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
:: Altres relats

1 comentari:

  1. El teu cor i el teu seny són hipersensibles a les línies de força que t'envolten. En la teva expressió literària hi distingeixo clarament el Nord.
    Aquest és un relat certament trist que m'ha encongit el cor i a mí personalment em recorda que hi han ferides molt difícils de tancar, o que potser no cicatritzen mai; en qualsevol cas ens calen brújoles trencades per recordar d'on venim i on estem.
    Felicitats i resto a l'espera del proper relat.
    Un humil i silenciós admirador.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails