“ La meva manera de ser escriptor encaixa amb la manera de ser lector de molta gent, i això no és mèrit meu, és una gran sort”
80grams: Per què es decideix aquest cop per fer un viatge a peu per Múrcia?80grams: Vostè diu que es dedica a caminar i observar. Observar per després escriure és o hauria de ser la tècnica de qualsevol escriptor no?
J.M.E: Jo no sóc excursionista, no ho he estat mai. Jo sóc un escriptor que camina i que per tant intenta anar amb els ulls oberts i les oïdes obertes. A mi m’interessa molt com parla la gent i per tant acostar-me a la realitat, com a escriptor. Com a persona et diria que també, per curiositat, però jo quan faig aquests viatges sé que de tot plegat en sortirà un llibre. Després de 20 llibres, jo sé que prenc notes i apunto per després narrar-ho. Perquè aquest és un llibre de narrativa, no és una guia, és un llibre que crea una narració literària singular a través de una experiència personal.
80grams: És una narrativa a través de la realitat.
J.M.E: Molts lectors em truquen i em diuen però és veritat això que explica que li ha passat, que ha trobat aquest personatge, que ha conegut el rei del ganduls… I jo els dic, si és veritat. Fins i tot hi ha gent que segueix els viatges, alguns dels meus lectors volen seguir els viatges que he fet jo, però ells en cotxe és clar. I quan hi són em telefonen i em diuen que han estat perseguint algun dels meus personatges i els troben i se sorprenen, com si no fossin reals. Hi ho són, el que passa que normalment no ens hi acostem en aquest tipus de persones.
80grams: Els viatges per tant els fem les persones, els fem nosaltres mateixos, no els llocs on anem.
J.M.E: No és clar. Per això qualsevol lloc per mi i per la meva intenció d’escriptor és bo. Hi ha gent per exemple que diu, miri quan pugi aquella muntanya veurà aquell paisatge fantàstic, aquell riu fantàstic i tindrà la millor perspectiva. I potser aquella dia plou i la persona normal diu, quina llàstima. Jo no. Jo penso fantàstic, és bo. Tot el que passi estarà bé. L’acceptació de tot el que pugui passar és la condició bàsica per fer un viatge a peu que sigui ric.
“Tu no tens contacte amb la immortalitat, ni amb cap virtut ni generalitat. Tu tens contacte amb fets concrets, amb persones determinades. En la meva experiència literària jo intento el mateix, perquè jo crec que res és comparable allò que tu mateix pots trobar”
80grams: Vostè diu que els seus viatges a peu estan fets de “miques”, de les petites coses que et vas trobant al camí. Com la vida mateixa.
J.M.E: Tu no tens contacte amb la immortalitat, ni amb cap virtut ni generalitat. Tu tens contacte amb fets concrets, amb persones determinades. En la meva experiència literària jo intento el mateix, perquè jo crec que res és comparable allò que tu mateix pots trobar. Jo havia fet novel·les, havia inventat personatges, però jo sé que personatges com els que trobo que són reals, jo no sóc capaç d’inventar-me’ls. Els trobo tan bons que jo només haig de convertir-los en matèria literària. A vegades la tertúlia que tinc jo amb dos o tres personatges sembla una escena de teatre. Aquest és el meu ofici i la sort és que aquesta gent existeix.
80grams: Un dels primers personatges que apareix en aquest llibre és el taxista que li parla de Victòria dels Àngels. Casualitats de la vida.
J.M.E: L’atzar és importantíssim. Jo agafo un taxi perquè em portin el primer poble que he de caminar i té música clàssica de fons. Li dic al taxista: està molt bé aquesta música! I ell em diu: es clar, és que en aquest taxi jo he portat a Victòria dels Àngels. Això ja és una casualitat. Després, parlant de música, se m’acudeix parlar-li d’una altre cantant molt bona Elisabeth Schwarzkopf. Ell m’escolta mentre jo explico com s’ho feia aquesta cantant i de cop posa la mà en un racó del cotxe i em treu un retall de diari amb un entrevista sencera amb Elisabeth Schwarzkopf. El càlcul de probabilitats ens diu que això no pot ser, perquè jo podria haver agafat el taxi d’abans o de després. Però el viatge a peu és això. Una suma d’atzars i l’aprofitament d’aquests atzars per intentar donar una dimensió especial a la narració del viatge.
“A mi m’interessen les persones que m’expliquen les coses que he de veure, no les coses en sí”
80grams: L’atzar ho presideix tot. Però l’atzar s’ha de combinar amb la paciència i el saber observar i aprofitar tot el que passa durant el viatge o durant la vida.
J.M.E: És que si no ho fas així l’atzar no existeix, trobaràs només el que busques. Jo no vaig a buscar res, senzillament em trobo coses pel camí, i sé que les coses que trobaré tenen tant d’interès que no val la pena que em programi res del que he de veure o no he de veure. A mi m’interessen les persones que m’expliquen les coses que he de veure, no les coses en sí. Per això sempre intento anar a pensions o a cases de persones que em lloguin una habitació, perquè són aquests contactes els que va teixint la història del viatge.
80grams: A vostè li agrada molt la toponímia, el nom dels llocs, perquè segons vostè les paraules ens ensenyen molt de la zona que estem trepitjant.
J.M.E: Sí és clar. Perquè un poble es diu Sant Feliu de Codines, doncs perquè les codines són roques baixes que floreixen en mig d’un camp i Sant Feliu en té moltes. Així entens el paisatge a través de les paraules i entens les paraules si mires el paisatge. Per mi la geografia i la llengua van juntes.
80grams: Què és allò imprescindible pels seus viatges?
J.M.E: Un bloc i un bolígraf segur. Però jo vaig amb un mínim equipatge. La muda i pràcticament res mes. Perquè també descobreixes que realment pots viure 15 o 20 dies caminant i no necessites gaires coses per fer-ho.
80grams: També és un exercici de contacte amb un mateix i de descobrir que en realitat podem viure amb menys coses de les que tenim.
J.M.E: Home a mi també m’agraden els luxes, també he fet el turista a Nova York, a la India, al Nepal o a Singapur. No sóc un senyor que a casa seva és un purista i que consideri que només s’han de veure coses determinades. És molt interessant conèixer món, el que passa que com escriptor m’interessa especialment aquest immersió en un territori perquè em dóna molts estímuls per poder-los explicar.
“Sóc addicte a les sorpreses imprevistes del viatge”
80grams: Parlem una miqueta del “Rei del Ganduls”, un dels personatges més curiosos d’aquest llibre i d’aquest viatge.
J.M.E: No acostumem a trobar gent d’aquest tipus, i segurament jo en una altre situació tampoc l’hagués trobat. Jo passava pel poble que es diu Avaran amb camisa blanca i vaig veure tres homes asseguts en un pedrís i vaig pensar, mira potser aquests tres homes et diuen alguna cosa que té gràcia. Em vaig acostar amb una excusa, si anava bé per aquell camí, i em van dir que sí. Però ja estàvem tots quatre aturats allà, jo dret i ells asseguts. I un dels del banc em diu, vostè no és d’aquí oi? I jo li dic que no. I em pregunta, així doncs no deu conèixer aquest home que tinc assegut al meu costat? Doncs no, no el conec. I m’explica que és El Rei dels Ganduls. I l’altre diu, si, si, jo sóc el Rei dels Ganduls i no s’acosti gaire que això s’encomana. És clar, tu surts de Barcelona pensant que passaràs una experiència, però no t’imagines mai que trobaràs un que es diu el Rei dels Ganduls. S’organitza en un moment una experiència imprevista, plena de vida. Jo sóc addicte a aquestes sorpreses del viatge.
80grams: Tan addicte que potser l’any vinent en farà un altre de viatge.
J.M.E: Ja ho veurem, escolti. Jo he fet 82 anys I la meva obligació és anar fent anys perquè un any és molt important a aquesta edat. Els altres en tenen més de compte. Però vaja intentarem a veure què es pot fer.
“ La meva manera de ser escriptor encaixa amb la manera de ser lector de molta gent, i això no és mèrit meu, és una gran sort”
80grams: Per un dels autors més prolífics de la literatura catalana, escriure és com viure no?
J.M.E: És la mateixa cosa. Jo vaig començar de molt jove a escriure, i ha estat tant natural en mi escriure, que no m’he plantejat si havia de ser escriptor o no. De fet és la gent que compra els meus llibres la que m’ha fet escriptor, si no em comprés ningú cap llibre jo ja podria anar dient que sóc escriptor, però si no em llegeixen. I no m’he proposat mai que em llegissin, tinc la immensa sort que la meva manera de ser escriptor encaixa amb una manera de ser lector de molts gent i això no és mèrit meu, és una sort.
80grams: És una sort i també és un ofici com ho explica en un dels seus llibres més recents El meu ofici.
J.M.E: Si a El meu ofici explica una cosa que ja durant la meva vellesa he estat pensant en aquelles coses que sense adonar-me m’han caracteritzat. Les meves idees sobre l’escriptura, sobre el públic, sobre la gen, sobre els llibres. Em vaig posar a escriure un text i al cap dels dies vaig pensar, mira estàs escrivint un llibre sense adonar-te, que és el que em passa sempre. Excepte els viatges a peu que ja sé que en faré un llibre, jo començo fent textos, primer un, al cap d’un temps un altre i al final es converteix en un llibre.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada