Entrevista :: Gaspar Hernández

Escolta l'entrevista. 14'16"


“Ens podem dir moltes més coses mirant-nos als ulls 30 segons que amb les paraules”

Aquesta setmana surt a la venda El Silenci (Destino), la primera novel·la del periodista Gaspar Hernández. El Silenci ens explica la història de la Umiko, una noia malalta que decideix curar-se a través del poder de la veu. Un llibre escrit en forma de monòleg, ple de petites lliçons de vida i d’una gran bellesa que recentment ha guanyat el Premi Josep Plà 2009.

80grams ha parlat amb Gaspar Hernández d'El Silenci, però també de la seva tasca a l’Ofici de viure de Catalunya Ràdio, un programa de psicologia on es divulguen eines útils pel benestar emocional.

80grams: El Silenci ens parla del poder curatiu de la veu. Aquest era el principal objectiu de la novel·la?
Gaspar Hernández: L’objectiu d'El Silenci és el de qualsevol novel·la. Per un lector pot ser entretenir, per un altre sentir-se identificat amb els personatges.... De fet si ho pensem bé, l’objectiu d’una novel·la és un misteri, no se sap ben bé quin és. Si que és veritat però que la protagonista del meu llibre, l’Umiko, confia en el poder de la veu per curar-se seguint els descobriments d’un metge japonès que assegura que la veu canvia l’estructura molecular de l’aigua. Més que un objectiu el poder curatiu de la veu és un argument.

80grams: I els llibres tenen el mateix poder curatiu que la veu?
G.H: Jo crec que tot té poder curatiu i que l’estat d’ànim no ho és tot, però és importantíssim. Tal i com diu l’Àlex Rovira al seu llibre Paraules que curen, les paraules poden ser un bon bàlsam i en alguns casos poden ser sinònim de curació emocional, i la curació emocional, de vegades, pot precedir a la curació física.

"Jo crec que el silenci és la única manera que tenim de conèixer-nos a nosaltres mateixos"

80grams: Per què avui en dia es té tanta por al Silenci? Potser perquè ens enfronta amb nosaltres mateixos?
G.H: La nostra societat tendeix a combatre el silenci mentre que segons la majoria de tradicions orientals en el silenci hi ha una mena de veritat, de connexió amb alguna cosa que ens sobrepassa. Jo crec que és la única manera que tenim de conèixer-nos a nosaltres mateixos. Proust deia que quan estem amb els altres estem desconnectats de nosaltres mateixos i que quan parlem amb els altres renunciem a nosaltres mateixos. Per tant el silenci ens permet entrar en connexió amb el nostre interior.

80grams: Creus que la humanitat ha anat endarrere i que s’han perdut molts valors i molts hàbits beneficiosos per nosaltres, tal i com es diu en algun punt del llibre?
G.H: Però n’ hem guanyat d’altres. Jo no seria tant agosarat. Jo no ser si hem anat endarrere, el que si que hi ha és la pèrdua progressiva d’algunes tradicions mil·lenàries com el Zen, tradicions molt potents per captar la realitat i per aprendre a viure. D’altra banda crec que estem avançant gràcies a la moda a occident de pràctiques com el yoga que no deixa de ser meditació en moviment i que ens permet conèixer-nos i per tant ser millors persones. A Barcelona ja es practica més yoga que aeròbic als gimnasos. Només per això benvinguda sigui la moda.

" Si volem canviar el món hem de començar per canviar-nos a nosaltres mateixos"

80grams: De fet, la protagonista del llibre, la Umiko, encarna una nova consciència que està naixent a la humanitat.
Només estant bé amb nosaltres mateixos i per tant coneixent-nos a nosaltres mateixos podrem estar bé amb els altres. Si volem canviar el món hem de començar per canviar-nos a nosaltres mateixos. Aquesta és la nova consciència naixent en la humanitat i que al llibre està encarnada per la Umiko.

80grams: Trobo que el Silenci, a part del contingut i de la historia, és un llibre bonic, tranquil i molt esperançador. Qualitats necessàries en una novel·la i que sovint s’obliden.
G.H: Una companya em deia fa una estona que aquest és un llibre acollidor. Jo celebro totes les percepcions, en tot cas jo el que pretenia era fer una novel·la de la qual n’estigués satisfet literàriament. A la vegada ser que he fet una novel·la rara i diferent. El lector és qui té la última paraula.

80grams: És un llibre agosarat per moltes coses, entre elles per la forma, perquè està escric tot sencer en forma de monòleg.
G.H: Hi ha poques novel·les que siguin un monòleg, val a dir però que El Silenci té l’ avantatge que no és una novel·la gaire llarga. Jo volia que no decaigués l’atenció, i aquesta ha estat la meva tasca. Hi ha una trama i passen moltes coses, hi ha expectativa per saber què passarà al final, no només si la Umiko es curarà o no, sinó que hi ha altres interrogants i dilemes morals. Per mi era un repte que tota una novel·la es sostingués en un monòleg i volia que fos un monòleg una mica Proustià, perquè Proust és un dels meus mestres. Per això he treballat tant la veu en què està escrit el monòleg.

80grams: Les emocions ens poden curar, com es demostra en el llibre, però també ens poden fer emmalaltir…
G.H: Està demostrat científicament que les emocions et poden emmalaltir, el que no està demostrar encara, malgrat que s’està investigant a fons, és que puguin curar. Però per exemple, jo el tema de la curació espiritual l’he tret d’un estudi de la Universitat de Harvard que ha arribat a conclusions sorprenents. Els nostres científics aquí encara no s’hi dediquen, però és veritat que hi ha investigacions molt serioses sobre la capacitat del cos de sanar-se, el que es coneix com “efecte placebo” i que he intentat reflectir en alguna part de la novel·la.

80grams: Hi haurà molt gent que no hi estarà d’acord?
Si és clar, però és que és una novel·la. Hi pot haver molta gent que estigui en desacord amb la Umiko, però és que el mateix narrador ho està. És ficció i amb aquesta premissa s’ha de llegir.

"Del 95 per cent de les coses que ens passen quan estem dormint encara no en sabem res"

80grams: Creus que el malalts quan estant sedats poden entendre el que diem, o que simplement senten el to de la nostre veu? És igual d’important?
G.H: Efectivament, el cos pot escoltar i pot veure malgrat estar adormit, el problema, com em va dir un neuròleg americà un cop, és que del 95 per cent de les coses que ens passen quan estem dormint encara no en sabem res.

80grams: Tothom diu que el protagonista és el teu alter-ego… Però de fet tots els personatges tenen alguna cosa del seu autor?
G.H: Efectivament, tots els personatges tenen part del seu autor, i per tant sí que tinc moltes coses en comú amb el protagonista. Però aquí l’important és saber que la Umiko està inspirat en un personatge real, una dona real. La veritat és que jo vaig decidir implicar-m’hi amb un altre-ego meu perquè volia que transmetés versemblança. Però era una opció i n’hi havia moltes d’altres. Jo vaig escollir aquesta.

" Jo crec que el paisatge és com una placenta... una gran placenta que ens dóna vida i ens condiciona"

80grams: I l’Illa de Formentera de fons. Com ens influeixen emocionalment els llocs i els paisatges?
G.H: Jo crec que el paisatge és com una placenta, és a dir que estem envoltats d’una gran placenta que és la que ens dóna vida i és la que ens condiciona. És la llum, el color. Formentera m’agrada molt, sóc un enamorat de l’illa i la descripció dels paisatges són un homenatge a Plà, són totalment “planians”.

80grams: Com i quan comença la teva experiència meditativa?
G.H: Comença precisament amb El Silenci. A partir d’aquesta dona que es vol curar a través de la ment, començo a entrar en la meditació, en el yoga, i començo a descobrir una realitat que fins aleshores malauradament m’havia passat desapercebuda. Després és quan m’adono que això es pot divulgar a través de la ràdio i comença l’Ofici de viure. Jo crec que són tradicions mil·lenàries i que si trobes bons professors, que això costa, et poden canviar la vida. No d’avui per demà, cal un treball, però com a mínim et canvien la percepció de la realitat i de tu mateix.

80grams: El premi Josep Plà per El Silenci i després el Premi Ciutat de Barcelona a l’Ofici de Viure. Aquest guardons són també un petit triomf de les medicines anomenades alternatives?
G.H: En el cas del Ciutat de Barcelona sí, perquè el que intentem en el programa de ràdio és donar eines pel benestar emocional, és un espai de psicologia pràctica. Però el Premi Plà per sort el que premia és una obra literària i que si la obra literària hagués parlat de taules i del món de la fusteria però fos bona literatura hagués sortit premiat igual. El meu objectiu era parlar d’un món que literàriament té molt poc prestigi, que sempre es veu com de segona, i jo volia intentar posar un granet perquè aquests temes formin part de la literatura, perquè formen part de la vida i de la realitat catalana.

80grams: Escriure ajuda a cicatritzar les ferides, però primer de tot les fa visibles no?
G.H: Si, moltes vegades és única manera de veure les ferides i de fet en nombroses ocasions l’escriptura és terapèutica, per saber què en pensem d’una cosa i alhora per treure’ns-ho de sobre, per no donar-li importància. Tot i que cada psicòleg és un món, en trobaríem molts que ens dirien que escriure cicatritza les ferides.

"Ens podem dir més coses mirant-nos els ulls 30 segons que amb les paraules"

80grams: Una de les cites de llibre que m’ha agradat molt: Els qui parlen no saben i els que saben no parlen de LAO TSE. Potser millor doncs el Silenci Gaspar?
G.H: També es deia però que Lao Tse va haver d’escriure un llibre perquè quedés clar el que pensava, és a dir que va haver de parlar. Jo crec que el silenci és imprescindible, que hauríem d’estar més en silenci, fins i tot entre dues persones. Ens podem dir moltes més coses mirant-nos els ulls 30 segons que amb les paraules. El problema és que difícilment en la nostre societat aguantaríem tant de temps en silenci i sobretot tant de temps mirant-nos als ulls.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
:: Altres entrevistes