ONADES
M’agrada quedar-me absorta mirant el mar. Cada matí m’aixeco d’hora i baixo a caminar per la platja quan el sol encara s’està aixecant, quan puc estar sola. Quan em canso m’assec a la sorra i contemplo l’anar i venir de les onades, cadents i inesgotables. A vegades em sorprenc mirant-lo fixament com si busqués alguna cosa, fins que la vista se’m fa borrosa i perdo el punt. Aleshores en busco un altre i m’entretinc a perseguir-lo mentre l’onada l’empeny cada cop més a prop meu, fins als meus peus. I després marxa. Com tu. L’Horitzó a vegades dibuixa un vaixell i jo m’imagino qui hi deu haver i on deuen anar. I recordo sempre el fred del capvespre a bord del nostre veler a Cadaqués i el tacte de la teva jaqueta tapant-me les espatlles. Amb l’estona el perdo de vista. Sense adonar-me. Com a tu. I de fons presidint l’escenari un sol esmorteït de finals de febrer, sense vida. Com tu. I la sensació de fred que s’escola pels camals dels pantalons fins a les cuixes, i el calfred que em recorre l’esquena i que em fa aixoplugar-me sota l’abric amb un somriure. I puntuals, les primeres veus se senten a la llunyania. Encara no aconsegueixen trencar l’embruix, s’emmotllen a l’escenari, com un element més d’aquest racó i instant íntim, només meu. Com tu. Pensava que després d’anar-te’n odiaria el mar, però no, el necessito. Una força estranya em reté al seu costat i m’obliga a contemplar-lo. Ell se’t va endur sense pietat, sense permís, sense motiu, sense comiat. Però cada dia sense falta em retorna un miqueta de tu durant una estona, com un bàlsam. I jo el miro agraïda, submisa, abandonada, amb ganes d’abraçar-lo i fondre’m amb ell per sempre. Com tu.
Laura Garcia (Novembre de 2008)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
:: Altres relats
M’agrada quedar-me absorta mirant el mar. Cada matí m’aixeco d’hora i baixo a caminar per la platja quan el sol encara s’està aixecant, quan puc estar sola. Quan em canso m’assec a la sorra i contemplo l’anar i venir de les onades, cadents i inesgotables. A vegades em sorprenc mirant-lo fixament com si busqués alguna cosa, fins que la vista se’m fa borrosa i perdo el punt. Aleshores en busco un altre i m’entretinc a perseguir-lo mentre l’onada l’empeny cada cop més a prop meu, fins als meus peus. I després marxa. Com tu. L’Horitzó a vegades dibuixa un vaixell i jo m’imagino qui hi deu haver i on deuen anar. I recordo sempre el fred del capvespre a bord del nostre veler a Cadaqués i el tacte de la teva jaqueta tapant-me les espatlles. Amb l’estona el perdo de vista. Sense adonar-me. Com a tu. I de fons presidint l’escenari un sol esmorteït de finals de febrer, sense vida. Com tu. I la sensació de fred que s’escola pels camals dels pantalons fins a les cuixes, i el calfred que em recorre l’esquena i que em fa aixoplugar-me sota l’abric amb un somriure. I puntuals, les primeres veus se senten a la llunyania. Encara no aconsegueixen trencar l’embruix, s’emmotllen a l’escenari, com un element més d’aquest racó i instant íntim, només meu. Com tu. Pensava que després d’anar-te’n odiaria el mar, però no, el necessito. Una força estranya em reté al seu costat i m’obliga a contemplar-lo. Ell se’t va endur sense pietat, sense permís, sense motiu, sense comiat. Però cada dia sense falta em retorna un miqueta de tu durant una estona, com un bàlsam. I jo el miro agraïda, submisa, abandonada, amb ganes d’abraçar-lo i fondre’m amb ell per sempre. Com tu.
Laura Garcia (Novembre de 2008)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
:: Altres relats
Entrades
Ai, Laura, que maco que és, ja no me'n recordava. Que més gent vulgui escriure. Com tu.
ResponElimina