INVISIBLES
Al carrer dels Arbres el dia transcorre sense novetats. La vida funciona a mig gas en aquest petit racó de la ciutat. La gent va amunt i avall, sense mirar-se. Alguns es saluden tímidament, amb el gest i sense paraules. El repartidor de la Coca-Cola ha tornat a ocupar la vorera . Els vianants modifiquen el seu trajecte per esquivar-lo sense immutar-se, com si fos un petit ritual. El venedor de l’ONCE assegura un dia més que té la butlleta guanyadora, però ningú no li fa cas. L’escombriaire recull la brossa en una pila que ha amuntegat al final del carrer. La gent no l’ esquiva i escampa de nou les fulles, una i una altre vegada.
Amb la mirada perduda a través de la finestra l’Àngels es mossega el llavi inferior amb desfici asseguda a la seva butaca amb el cos deixat anar. El gust de la sang li omple la boca i un regalim li cau per la comissura. Avui té un bon dia. Mira al carrer, però no el veu. Es mou de tant en tant, casi inconscientment, com en petits espasmes. A estones el gat se la mira de reüll des de l’altre costat del menjador. Badalla indiferent i torna a agafar el son mentre es recargola. De fons la televisió parla sola, més morts a Israel que ningú es mira. La claror del matí entra tímida fins la meitat del menjador.
El rellotge de paret que presideix l’estança, torna a estar a deshora. Fa molt temps que s’endarrereix. Després de dies i dies en silenci, mut i sense moure’s, de cop i volta comença a funcionar i sona sense sentit a hores intempestives. Diuen que no es pot arreglar, però ningú es decideix a desfer-se’n.
De fons se senten els veïns que caminen, es dutxen, escolten la ràdio, i passen l’aspiradora. Cada dia el mateix. Més a prop se sent la Rosario, que feineja a la cuina. Cada quinze minuts la Rosario entra al menjador i mira a l’Àngels. Aquest cop s’hi acosta eixugant-se les mans i taral·lejant una antiga cançó cubana. Li somriu i li neteja la sang seca acariciant-la. El contacte de la mà mullada de la Rosario connecta L’Àngels amb la vida. De cop, comença a cridar.
- Aigua, m’ofego, salva’m, ajuda’m, deixa’m, qui ets, ves-te’n...
La Rosario impassible li agafa les mans i l’abraça amb els seu cos immobilitzant-la.
- Ya età cariño, no eh nada, etoy aquí, no te preocupes mi amor, ya pasó todo.
L’Àngels continua respirant accelerada però ja no crida, el contacte de la Rosario és un calmant automàtic. La gronxa entre els seus braços durant una bona estona i ella tanca els ulls. Finalment s’adorm. La crisi ha passat. El gat se les torna a mirar i badalla.
Amb la mirada perduda a través de la finestra l’Àngels es mossega el llavi inferior amb desfici asseguda a la seva butaca amb el cos deixat anar. El gust de la sang li omple la boca i un regalim li cau per la comissura. Avui té un bon dia. Mira al carrer, però no el veu. Es mou de tant en tant, casi inconscientment, com en petits espasmes. A estones el gat se la mira de reüll des de l’altre costat del menjador. Badalla indiferent i torna a agafar el son mentre es recargola. De fons la televisió parla sola, més morts a Israel que ningú es mira. La claror del matí entra tímida fins la meitat del menjador.
El rellotge de paret que presideix l’estança, torna a estar a deshora. Fa molt temps que s’endarrereix. Després de dies i dies en silenci, mut i sense moure’s, de cop i volta comença a funcionar i sona sense sentit a hores intempestives. Diuen que no es pot arreglar, però ningú es decideix a desfer-se’n.
De fons se senten els veïns que caminen, es dutxen, escolten la ràdio, i passen l’aspiradora. Cada dia el mateix. Més a prop se sent la Rosario, que feineja a la cuina. Cada quinze minuts la Rosario entra al menjador i mira a l’Àngels. Aquest cop s’hi acosta eixugant-se les mans i taral·lejant una antiga cançó cubana. Li somriu i li neteja la sang seca acariciant-la. El contacte de la mà mullada de la Rosario connecta L’Àngels amb la vida. De cop, comença a cridar.
- Aigua, m’ofego, salva’m, ajuda’m, deixa’m, qui ets, ves-te’n...
La Rosario impassible li agafa les mans i l’abraça amb els seu cos immobilitzant-la.
- Ya età cariño, no eh nada, etoy aquí, no te preocupes mi amor, ya pasó todo.
L’Àngels continua respirant accelerada però ja no crida, el contacte de la Rosario és un calmant automàtic. La gronxa entre els seus braços durant una bona estona i ella tanca els ulls. Finalment s’adorm. La crisi ha passat. El gat se les torna a mirar i badalla.
El rellotge de paret de cop trenca el silenci i es posa a sonar. Després de dies i dies sense dir res de tant en tant l’Àngels es posa a cridar sense sentit davant del més minúscul estímul. Diuen els metges que davant d’aquests atacs no hi ha res a fer, però la Rosario sempre l’abraça.
Laura Garcia (Novembre de 2008)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
:: Altres relats
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
:: Altres relats
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada