A TRAVÉS DE LA FINESTRA
La vida d’en Jordi era una carrera de velocitat. Mai corria prou ràpid. Per relaxar-se sovint s’embadalia mirant per la finestra de la feina. El moviment dels arbres empesos pel vent, la cadència de la gent passejant sense pressa i el murmuri llunyà travessant els vidres, el bressolaven encomanant-li un bri de tranquil·litat inexistent a la seva existència quotidiana. Era només en aquells breus instants en els que podia abstreure’s del moviment frenètic i continu en el que vivia atrapat, i respirar.
Aquell matí però el paisatge de la finestra havia canviat. Mirava els mateixos arbres, veia passar la mateixa gent i el soroll tenia el mateix to i la mateixa freqüència, però ell ja no sentia tranquil·litat, al contrari, per primer cop mirant a través de la finestra sentia que el món anava massa ràpid i aquella imatge vista tantes vegades, ara li produïa vertigen. Era el seu últim dia a la feina. Tot havia estat molt ràpid, molt fred. Acabava de tornar de les úniques vacances en molt de temps, i el cap l’havia cridat al despatx. Amb un somriure permanent als llavis i amb un únic gest impertorbable li havia comunicat el seu comiat, ja està. Només havia estat 15 dies fora, però suficients perquè algú altre ocupés el seu lloc.
Assegut a la seva taula intentava esquivar els somriures forçats dels seus companys, convertits ara en actors estranys d’un espectacle en el que ell ja no hi figurava. L’ordinador encara estava encès i les seves coses s’amagaven tímides dins la cartera, com els seus sentiments. No li havia costat gaire recollir. Quatre fotos penjades a la paret, quatre llibretes velles, dos bolígrafs mig gastats, i res més. Això era tot el que li quedava després de sis anys de feina, de sis anys de vida. Mentre esperava signar la carta de comiat, veia caure lentament els minuts des del vell rellotge de paret que sempre li havia semblat que corria massa. Ara caminava lent com si assaborís cada segon amb dedicació.
I per fi la carta de comiat havia arribat a la seva taula. Al capdamunt el seu número d’empleat en negreta en un lloc privilegiat i desviant l’atenció de la resta de paraules. A baix de tot l’espai per signar. Ja està. I després d’aquell gest breu que canviava la seva vida, després d’aquell moviment tant senzill i alhora tant important, el ritme de l’oficina continuava igual, el món seguia funcionant, el temps no parava d’avançar, l’engranatge de la vida seguia en marxa malgrat ell ja no en formés part. No sabia perquè, però d’alguna manera allunyar-se de tot allò el reconfortava. La carta de comiat li semblava cada cop més una carta de llibertat.
La vida d’en Jordi era una carrera de velocitat. Mai corria prou ràpid. Per relaxar-se sovint s’embadalia mirant per la finestra de la feina. El moviment dels arbres empesos pel vent, la cadència de la gent passejant sense pressa i el murmuri llunyà travessant els vidres, el bressolaven encomanant-li un bri de tranquil·litat inexistent a la seva existència quotidiana. Era només en aquells breus instants en els que podia abstreure’s del moviment frenètic i continu en el que vivia atrapat, i respirar.
Aquell matí però el paisatge de la finestra havia canviat. Mirava els mateixos arbres, veia passar la mateixa gent i el soroll tenia el mateix to i la mateixa freqüència, però ell ja no sentia tranquil·litat, al contrari, per primer cop mirant a través de la finestra sentia que el món anava massa ràpid i aquella imatge vista tantes vegades, ara li produïa vertigen. Era el seu últim dia a la feina. Tot havia estat molt ràpid, molt fred. Acabava de tornar de les úniques vacances en molt de temps, i el cap l’havia cridat al despatx. Amb un somriure permanent als llavis i amb un únic gest impertorbable li havia comunicat el seu comiat, ja està. Només havia estat 15 dies fora, però suficients perquè algú altre ocupés el seu lloc.
Assegut a la seva taula intentava esquivar els somriures forçats dels seus companys, convertits ara en actors estranys d’un espectacle en el que ell ja no hi figurava. L’ordinador encara estava encès i les seves coses s’amagaven tímides dins la cartera, com els seus sentiments. No li havia costat gaire recollir. Quatre fotos penjades a la paret, quatre llibretes velles, dos bolígrafs mig gastats, i res més. Això era tot el que li quedava després de sis anys de feina, de sis anys de vida. Mentre esperava signar la carta de comiat, veia caure lentament els minuts des del vell rellotge de paret que sempre li havia semblat que corria massa. Ara caminava lent com si assaborís cada segon amb dedicació.
I per fi la carta de comiat havia arribat a la seva taula. Al capdamunt el seu número d’empleat en negreta en un lloc privilegiat i desviant l’atenció de la resta de paraules. A baix de tot l’espai per signar. Ja està. I després d’aquell gest breu que canviava la seva vida, després d’aquell moviment tant senzill i alhora tant important, el ritme de l’oficina continuava igual, el món seguia funcionant, el temps no parava d’avançar, l’engranatge de la vida seguia en marxa malgrat ell ja no en formés part. No sabia perquè, però d’alguna manera allunyar-se de tot allò el reconfortava. La carta de comiat li semblava cada cop més una carta de llibertat.
Laura Garcia (Novembre de 2008)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
:: Altres relats
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
:: Altres relats
Entrades
Laura, és un relat increïble i terriblement versemblant. Quan l'he llegit, se m'ha posat la pell de gallina...Em quedaré amb l'última frase.
ResponEliminaFelicitats pel teu bloc, em convertiré aviat en una postera habitual. Un petonet.