80 grams | Comunicació literària

HORES
PROPERA PARADA BADALONA

Els últims cinc anys, els més feliços de la seva vida, ara esdevenien un somni. Avui amb la mirada perduda a través de la finestra l’Elena recordava aquella felicitat com una sensació llunyana, estrangera. Algú havia apagat el llum al seu voltant de sobte, sense avisar. A les fosques quedava la felicitat d’una vida construïda al costat del seu marit l’Àlex, el seu suport incondicional, i dels seus fills, la Núria i l’Enric. Ho havia aconseguit tot, una bona família, una bona feina, temps lliure per dedicar-se a les seves aficions i superar les inseguretats de la infantesa. I ara, tot havia desaparegut, tot s’havia desdibuixat. Algú havia aigualit els colors de la seva vida.

El rellotge de la cuina marcava les 10.00 en punt del matí. Feia tard. La nit anterior l’Elena havia pres una determinació. Ja res ni ningú podia fer-li canviar d’idea. Si no s’afanyava perdria el tren. Aquell matí semblava un matí més, però no ho era. S’havia llevat a les set menys cinc, com sempre abans de sentir el despertador. Havia fet l’esmorzar, havia acompanyat els seus fills a l’escola, i havia endreçat la casa, en aquest ordre, com cada dia. El dinar estava preparat dins la nevera i la roba neta plegada a l’armari. Acaba de trucar a la feina per avisar que aquell dia no hi aniria, i ja havia anul·lat totes les seves targetes de crèdit. Les cites de la seva agenda estaven cancel·lades. La casa respirava comiat, però ella no estava trista, es limitava a deixar-se endur per un destí que en aquell moment l’obligava a fugir al costat del seu marit. S’havia posat la camisa que ell li havia regalat feia dos Nadals, la feia sentir aprop seu, com si encara hi fos.

Abans d’obrir la porta va repassar mentalment la casa, per no deixar-se res per fer. No havia agafat la bossa i el mòbil estava apagat dins la seva tauleta de nit. Sobre l’estanteria del rebedor reposava la carta que la nit anterior els havia escrit als seus fills. L’Havia repassat tantes vegades que se la sabia de memòria. La va llegir mentalment un cop més:

M’en vaig, no tornaré. Algun dia entendreu perquè ho he fet. Els avis cuidaran de vosaltres. Us estimo. Mare.

I va traspassar la porta de casa seva sense mirar endarrere. Al vestíbul es va trobar la veïna del quart que intentava pujar les bosses de la compra a l’ascensor. Sense dir-li res li va acostar un parell de cartrons de llet i va continuar el seu camí. Mentre obria la porta del carrer anava sentint la veïna que li cridava:
—Ei Elena, que et passa res? Que em sents? Recorda que demà tenim reunió de veïns i que has de venir sense falta…
La resta de la frase es va quedar en un murmuri de fons. Els sorolls del carrer l’havien esmorteït. L’estació de tren es veia des del portal de casa seva. Era al final del seu carrer. Des d’allà es podia veure el cartell vermell, però encara no es podien distingir les lletres blanques. Caminava i pensava alhora, sense aturar-se, veient la gent, el carrer, els cotxes. Per ella només formaven part d’un decorat, de l’escenari d’una altre vida que ja no era la seva. Mentre s’acostava a l’estació intentava fer un llista de totes les coses que li havien quedat per fer, d’allò que un dia havia somiat i que ara es quedaven en això, en somnis. Les lletres blanques del cartell de l’estació a cada pas es feien més nítides, fins que en els darrers passos ja es podia llegir BADALONA. Abans d’entrar a les andanes es va creuar amb un home més o menys de la seva edat que la mirava, ella va seguir endavant. Va saludar la noia del quiosc, com cada dia. “Segur que demà no notarà la meva absència”, va pensar mentre entrava a l’estació. Va comprar el bitllet amb la xavalla justa que portava a la butxaca i va passar per les barreres de control.
El rellotge de l’estació marcava les 10.10. Faltaven cinc minuts perquè vingués el tren. Havia pensat tantes vegades en aquell moment, havia calculat totes les passes i tots els moviments. Era com si ja ho hagués fet mil vegades i actuava com un simple autòmat. Hi havia poca gent a l’andana. No era hora punta i l’estació respirava tranquil·litat. L’Elena sentia veus al seu voltant, però eren molt llunyanes. Va caminar lentament cap un dels extrems de l’estació. Feia sol i a l’altra banda de l’andana hi havia el mar que tantes vegades l’havia acollit entre els seus braços.
Per fi l’Elena va veure el tren com s’acostava a la llunyania. Havia arribat el moment. Es va acostar al límit de l’andana i va respirar fons. Ja no hi havia marxa endarrere, ja no podia aturar-se. El tren trigava més del normal, l’espera se li estava fent eterna. En un moment tot s’hauria acabat. El tren havia arribat gairebé a la distància adequada, va contar fins a cinc, va tancar els ulls, va saltar i es va abandonar a la seva llibertat, al seu destí. I de sobte la foscor, el seu temps s’havia aturat. El rellotge de l’estació marcava les 10.15.

TREN AMB DESTINACIÓ BADALONA

Els últims cinc anys havien estat com un malson, com un tram de vida irreal. Era com si aquell 9 de març alguna cosa a l’interior de l’Ester hagués canviat per sempre. Els metges havien estat molt clars. El tumor era maligne i havien d’operar aquella mateixa setmana. Les garanties de supervivència eren del 40 per cent. Tot havia començat dos mesos abans en forma de migranyes i marejos lleus que després s’havien convertit en vertigen i falta de visió. Ella ho vivia com un estat de somnolència continu, com si algú l’hagués envoltat d’un vel semitransparent que no li deixava enfocar bé la vida. De cop i sense pietat aquella sensació tenia nom, el pitjor de tots els noms possibles. Després de l’operació el malson va continuar. Mesos de rehabilitació, de quimioteràpia, de radioteràpia, tacs, analítiques i un milió de proves que venien acompanyades de la por constant a què el metge pronunciés la paraula maleïda: metàstasi. Però el diagnòstic va venir acompanyat d’una força interior que l’Ester desconeixia que posseïa, una empenta que no li permetia deixar de treballar, deixar de lluitar, rendir-se. I aquella força que l’havia acompanyat durant el moments més durs de la malaltia, ara, cinc anys després, quan es preparava perquè el metge li donés la millor notícia de la seva vida, havia desaparegut.
El rellotge de l’estació de Mataró marcava les 9:20. Mai ningú s’havia dignat a posar-lo en hora i cada dia s’avançava un o dos minuts. L’Ester va treure el mòbil per comprovar l’hora real, les 9:35. Va respirar alleujada, en cinc minuts arribaria el tren i en mitja hora seria a l’estació de Badalona on l’esperava el seu marit, en Jordi. Avui per fi el metge li donaria l’alta, però ella no les tenia totes.
En Jordi sortia de la feina en aquell precís moment. De Moncada a l’Estació de Badalona tenia 30 minuts justos, si no trobava retenció. Mentre conduïa feia balanç d’aquells cinc anys i intentava imaginar com se sentia l’Esther. Aquella nit havia dormit poc, com cada nit després del diagnòstic. Ell la vigilava en silenci i li controlava la respiració en els pocs intervals nocturns que la son aconseguia tranquil·litzar-la.
L’Ester va pujar al tren, al primer vagó, com sempre. Es va asseure al costat de la finestra amb la mirada perduda més enllà de l’horitzó, més enllà d’aquell moment. De sobte una veu coneguda.
—Ei Ester, com estàs guapa? —La veu falsa de la Lídia li va recordar per què cada cop que pujava al tren en els darrers cinc anys, intentava fer-se invisible per no trobar-se ni parlar amb ningú—.
—Hola Lídia, anar fent. I tu?
—Com sempre, pots contar. De lo teu, què tal?

—Avui segurament em donaran l’alta. Ara vaig al metge. En Jordi m’espera a l’estació de Badalona.
L’ester no girava la vista, continuava mirant per la finestra.
—Però et trobes bé no… jo et veig molt millor!
—Físicament sí, anímicament tinc dies de tot.
La Lídia no l’havia tornat a trucar des de que s’havia assabentat per una amiga comuna que l’Ester tenia un tumor al cap. No era la única.
—Bueno guapa, dóna records en Jordi i cuida’t. Vaig a veure si trobo un seient més endarrere.
—Val, de part teva. Adéu.
L’Ester va continuar mirant per la finestra. I de nou el silenci, la tranquil·itat. De fons les converses intercalades i algun telèfon mòbil sonant a la llunyania. I un altre cop la son que es passava el dia perseguint-la i que a la nit s’amagava darrera les seves pors. Va decidir deixar-se vèncer i va caure lentament en un somni lleuger.
En aquell moment en Jordi arribava a Badalona. Va aparcar el cotxe a l’aparcament públic de la platja. El rellotge del quatre de comandaments marcava les deu en punt. Tot en ordre, en deu minuts arribaria el tren de l’Ester. Va baixar del cotxe i va caminar lentament cap a l’estació. El cansament era una constant en ell, una conseqüència de la falta de son contínua. Abans d’entrar al bar de l’estació va fixar-se en una noia més o menys de l’edat de l’Ester que es dirigia a la porta. No va poder evitar pensar perquè li havia tocat a la seva dona i no a una altre. Des de les finestres del bar, va tornar a veure aquella noia caminant amb el cap baix cap un dels costats de l’estació. El tren estava a punt d’arribar. El ressò de les rodes lliscant pels rails ja se sentia des de l’estació.
La veu femenina que anunciava l’estació de Badalona va despertar l’Ester. Sempre aconseguia sentir aquella cantarella just quan arribava a la seva parada, ni abans, ni després. Es va aixecar, es va posar l’abric i va caminar cap a la porta més propera. El matí estava tranquil i el mar en calma. El tren començava a reduir la velocitat. De sobte, trencant el moment, el soroll dels frens del tren van esquinçar l’aire, i la força de la gravetat va tirar a terra a l’Ester, a una senyora gran que esperava al seu costat i a un nen que feia estona que es divertia corrent amunt i avall del vagó. Tot seguit un sotrac i després les cares immòbils dels que esperaven a l’andana mentre el tren en càmera lenta agonitzava fins a aturar-se del tot. Al fons l’Ester va poder veure en Jordi que mirava fixament les rodes a través dels vidres del Bar de l’estació. El temps es va aturar per uns segons a l’estació de tren de Badalona. Res ni ningú es movia. Res ni ningú respirava. Els crits d’una noia van engegar de nou la pel·lícula de la vida, un crit al que se li va sumar un altre i un altre…Les sirenes de l’ambulància els van prendre el relleu.
La consulta del doctor Basté no tenia cap rellotge. Quan entraves allà semblava que el temps no contés. L’Ester i en Jordi seien davant la taula del metge que cada sis mesos els rebia amb un somriure, a vegades forçat, d’altres sincer. Mentre esperaven que el doctor entrés per la porta l’Ester pensava en la dona del tren. Volia entendre-la però no podia, volia justificar-la, però no en trobava motius, intentava saber perquè algú decideix acabar amb la seva vida. La porta de la consulta es va obrir en càmera lenta. Avui el somriure del doctor Basté era sincer. El rellotge de l’Ester continuava funcionant.

Laura Garcia (Maig de 2008)